Reivindicar el Paral·lel —no vull dir pas les obres de remodelatge de les rotondes del segle XXI sinó el vell Paral·lel canalla dels anys 20 i 30 del segle passat— és un exercici sa i recurrent en el teatre català que afortunadament reapareix de tant en tant. I és que no hi ha res millor que engrandir els mites per mantenir-los vius i per continuar circulant per aquest món fins a convertir-nos en un esquelet, com l'esquelet, peça de facultat de medicina, que hi ha entre l'utillatge teatral d'aquest espectacle.
Per cert, i no és malastrugança, però que consti que ja en són tres o quatre, els esquelets del Grec 2017, si sumem al de «CabaretA» els que també formen part, en os i os, de la banda de música de «Bodas de sangre» de La Perla 29. Aquí, l'esquelet de «CabaretA» és un personatge més que, en clau de titella gegant, tindrà el seu moment de glòria sota la manipulació de l'actor i músic Miquel Malirach: «Que tinguem salut», proclama l'ànima en pena!
«CabaretA» és un espectacle fresc, divertit, breu, amarg com una ametlla borda i dolç com un gelat d'estiu. La feliç autoria a quatre mans de l'actriu Maria Molins i la compositora Bárbara Granados —obligatori dir que és la besnéta del músic lleidatà Enric Granados i queda dit— marca només la pauta d'una idea i concepció teatral que, afegida a la bona mà directora en aquestes aventures de Joan Maria Segura Bernadas, promet una llarga volada. ¿Ens imaginem l'època daurada de les contractacions de gira municipals quan hi havia bufetades per llogar-hi cadires per veure espectacles com aquest en teatres d'arreu del país, envelats i places de festa major...? Doncs, «CabaretA» és un d'aquests espectacles que ni cau en la banalitat i la frivolitat que podria caure fàcilment ni cau tampoc en la pedanteria de fer allò que s'anomena «cabaret literari» per a iniciats. I aquest terme mig i just és el que fa que «CabaretA» tingui agafats els espectadors durant vuitanta minuts amb el regust final que no n'hi ha prou amb un bis per entonar l'himne de l'espectacle i que tothom en voldria encara més.
Si algú es pensava que ja havia vist prou vegades la capacitat actoral de Maria Molins tant en teatre com cinema i televisió, li falta veure aquest salt quan, a més de la paraula, hi posa la veu a través de la cançó. I si algú es pensava que la trajectòria de Bárbara Granados s'acabava darrere el teló i davant la partitura, aquí comprovarà que també amaga una vena actoral que deixa anar alternant piano, percussió, acordió, picarols i titella ventríloc.
Les dues autores de l'espectacle —fa la impressió que mentre una feia el guió, l'altra hi anava posant música i a l'inversa—, han concebut una trama que comparteixen tant elles dues com els altres dos actors i músics, Dick Them i Miquel Malirach, intèrprets que han tombat la Seca i la Meca, com elles dues, i que es diria que no voldrien que s'acabés mai l'aventura d'aquest quartet —o quintet, si comptem l'esquelet.
«CabaretA» recorda, augmentada i revisada, la gènesi dels antics espectacles de cabaret que, a picossades, van anar recuperant la Mary Santpere, la Maria Aurèlia Capmany, l'Ángel Pavlovsky, la Guillermina Motta, i més endavant, la Lloll o Las Divinas, entre altres. El tàndem Maria Molins i Bárbara Granados hi afegeixen, per exemple, Mercè Rodoreda, William Shakespeare («El mercader de Venècia») o la història mai explicada del «Joan Petit quan balla» i, a banda del contacte amb els espectadors, hi ha també la sàtira sobre la potineria política actual i la mirada endins de les dues autores: el càncer ("el mal lleig que diuen aquí") superat de Bárbara Granados o la filla de tres anys de Maria Molins. Barreja de picaresca i tendresa que l'auditori agraeix i aplaudeix amb bravos i dempeus. (...)
