Carrer Robadors

informació obra



Direcció:
Julio Manrique
Sinopsi:

Un seguit d’actors i actrius joves, una part dels quals d’origen àrab, obren l’edició d’enguany del festival amb una història que combina la duresa de la vida de les persones migrants amb moments de bellesa i esperança.

L’escriptor francès Mathias Enard ha viscut a Barcelona una llarga temporada i ha escrit una pila de novel·les que encara no es coneixen prou a la ciutat, encara que alguna, com Carrer Robadors, estigui ambientada en bona part al Raval barceloní. La història arriba ara a l’escenari del Teatre Grec per obrir una edició del festival que mira cap a l’Àfrica, la del sud i la que viu a casa nostra. I és que el protagonista de la història que va imaginar Enard (un arabista, per cert, expert en el Magrib) és Lakhdar, un noi de Tànger. Expulsat de casa seva per un escàndol familiar, s’acosta a un grup integrista, veu irrompre als països veïns la Primavera Àrab i acaba marxant del país en un d’aquells vaixells que, a les nits, veia solcar l’estret en direcció a la Península. Arribarà a la capital catalana i coneixerà el Raval barceloní des del pis del carrer de Robadors al qual anirà a parar. I en una ciutat en crisi i agitada per les protestes del 15M, es trobarà immers en un món de marginalitat, vivint inferns només endolcits per algunes trobades afectuoses i per l’esperança de trobar una estudiant d’àrab barcelonina, la Judit, a qui va conèixer a Tànger i de la qual està enamorat. Un equip de joves actors i actrius, una part dels quals d’origen àrab, interpreten els personatges d’una història que aconsegueix copsar l’esperit d’una època, aporta llum sobre la situació i les motivacions dels migrants i llença tant un missatge de negre pessimisme com d’esperança lluminosa. 

S’han encarregat de convertir la novel·la en material escènic els dramaturgs Marc Artigau i Sergi Pompemayer, a més del director del muntatge, Julio Manrique, un actor i productor teatral (forma part de La Brutal amb David Selvas i Cristina Genebat) que anava per advocat, però que va ser abduït pel món de l’escena a l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra i, després, a l’Institut del Teatre de Barcelona. Especialment popular per la seva carrera televisiva, ha treballat com a actor teatral al servei de directors que van d’Àlex Rigola a Oriol Broggi o Sergi Belbel, per esmentar-ne alguns, i ell mateix ha obtingut grans èxits dirigint els seus propis muntatges, entre els quals alguns de tan celebrats com American Buffalo (premi Butaca 2010 a la millor direcció) o El curiós incident del gos a mitjanit (premi Butaca 2015 a la millor direcció). L’any 2017 dirigia al Teatre Lliure Lànec salvatge, d’Ibsen, que li va valdre el Butaca 2017 a la millor direcció i el premi Max 2020 pel mateix concepte. El 2019 passat el va dirigir Pau Miró a Una història real, i l’any 2020 va tornar a Txèkhov i a la direcció posant en escena (encara que el muntatge es va veure afectat per la crisi de la covid-19) Les tres germanes.

Una producció del Grec 2021 Festival de Barcelona i Bitò.

La funció del 28 de juny tindrà un servei d’audiodescripció i acompanyament per a persones amb discapacitat visual.

Crítica: Carrer Robadors

28/06/2021

La fulla afilada de l'amistat

per Jordi Bordes

El Grec s'ha atrevit a obrir aquest 2021 amb un espectacle que també podria haver obert el 2017. En aquests anys d'impàs de direcció artística de Cesc Casadesus, s'ha anat guanyant discurs i legitimitat per fer una proposta compromesa i arriscada artísticament. Julio Manrique torna a l'Amfiteatre Grec després d'aquell Jerusalem en què va aprofitar la vegetació de la pedrera per a entaforar-hi la caravana i l'abocador del protagonista sempre rebel amb les demandes del seu veïnat. Ara, la rebel·lia és la d'un jove que s'adona que l'única alternativa és escapar-se, fugir del seu Tànger estimat. El destí li dona sortida i un grapat d'adults aprofiten la seva necessitat per a utilitzar-lo per als seus negocis (siguin ideològics o econòmics). Una fugida que ja han tastat altres espectacles de petit format com P.A.U o Alhayat, o la suma dels dies. I que parla de la dificultat de viure sense estigmatització a Europa: No es país para negras, Netraga de merda...

La posada en escena tapa la pedrera i permet que sobre el mur s'hi projectin, a gran velocitat, vídeos amb itineraris pels carrers de Tànger, de Marràqueix, de Barcelona, i hi entrin també breus declaracions de polítics. L'obra salta d'una escena a l'altra en contínua transició. Un dels mèrits de la dramaturgia és que res està aturat; que tot es mou. I, en canvi, a l'escenari hi ha personatges que s'hi estan llargament, exposats, com a contrast: mentre la vida dels joves corre per les venes, les possibilitats de créixer, de sortir, de prosperar d'uns s'encallen en d'altres. Hi ha qui li somriu el destí, i hi ha qui mor fatalment.

El repartiment d'intèrprets és divers. Guillem Balart interpreta el paper de Lakhdar, el protagonista. Tot l'altre repartiment (destaquen Moha Amazian com l'amic que va enfosquint el caràcter, tancant-se i provocant una reacció inesperada del protagonista que l'estima com un germà i Elisabeth Casanovas com a Judith, la noia barcelonina que li dóna motius per sortir de Tànger i arribar a Barcelona) es desdobla en una acció trepidant. Els actors àrabs interpreten bona part dels papers que corresponen a mesquites i veïnat en barris marginals, però també el d'infermer en un hospital públic de Barcelona (potser una picada d'ullet al conflicte sobre presència dediversitat actoral en obres, que va esclaar en aquell Àngels a Amèrica). L'aposta de Manrique és destacar l'empenta juvenil de Lakhdar, més que no pas el seu carnet d'identitat. Com el mateix personatge expressa en l'obra, ell és fruit de les experiències que ha viscut no pas d'on va néixer o de qui van ser els seus pares.

L'obra parteix de la voluntat de donar veu als joves immigrants que arriben desemparats a Barcelona. I proven de sobreviure. Però no és bonista perquè té un relat complex, de contradicions i que només Lakhdar, l'heroi, sap llegir amb ètica. Però això el porta a la seva tragèdia personal. No és el cas de Bassam, per exemple, que queda atrapat per una mirada a la religió frustrant, venjativa, que no allibera ni construeix. La peça té un relat d'història petita que li anirà millor el Romea. Perquè l'Amfiteatre Grec és un espai que domina, encara que se'l tapi. La complexitat per poder dialogar amb l'espai (so, llum, espai escènic) i sortir-ne victoriós, demana una part molt més visual espectacular com el d'A tocar de l'any passat, quasi improvisat que, efectivament, Carrers Robadors li aniria a la contra. Carer Robadors és un bon treball coral i, sobretot, honest.