Bernard-Marie Koltès no era gens amable en els seus quadres. Sempre amarg, sempre amb uns personatges occidentals en una situació de privilegi abusant dels desheretats impunement. No és una excepció aquesta posada en escena en què només hi ha una certa bonhomía del mestre d’obres (pressumiblement, perquè ja s’ha embutxacat molt més del que mai podrà gastar). L'interpreta un afinat i contingut Manuel Dueso. Ara, està a punt d'abandonar el seu negociat i retirar-se per respirar amb la comoditat de saber-se acompanyat i la garantia que podrà ser recordat per un Castell de focs artificial el dia que s’inauguri la seva darrera obra pública. Ha perdut l’entusiasme del primer pont, aquell que el va incitar a dormir-hi despullat la nit abans de tallar la cinta. Ara, segurament només el motiva saber quanta comissió serà capaç d’embutxacar-se de les institucions europees que es curen la responsabilitat de preocupar-se per la ciutadania africana pagant unes infraestructures que només podran aprofitar els més rcs. I que només liciten empreses del primer mon.
Al seu costat Cal (Pep Ambròs, habitual en aquests papers de mirada freda i mans fortes), és un depredador sense habilitat. Que mata en comptes d’escanyar. Que perd en la majoria de les seves apostes. Que vol disfrutar de la impunitat del seu mestre i qui, molts cops, ha de salvar-lo de violacions o assassinats. Tal com sona. En això tambe es pot sentir poderós el mestre d’obres que pot fer desviar la investigació policial, si cal. Quan arriba el germà de l’obrer mort, Alboury (Ricard Boyle, segurament el més vulnerable de tots, reivindicant el seu espai a l'escena i a la trama), aparentment per un accident desafortunat, ja s’intueix que les armes de Poder van molt més enllà que símplement les del diner i l'alcohol.
Romei trasllada les reflexions dels personatges a un primer pla en vídeo que ajuda a entendre els comportaments de cada protagonista. L’entrada de la noia (Meritxell Calvo que presenta un personatge antagònic al seu intrigant Venus in fur) , també situada en un esglaó per sota dels dos europeus mascles, la situa en una vulnerabilitat que la deixa indefensa. I, de seguida, hi veu l’empatia de l’autòcton, que aguanta amb ràbia aquesta superioritat insultant dels europeus. Ell escup, un gest primari, que desaprova Cal i que l’incita a violentar-s’hi. La posada en escena en un tall realista (es veu la tanca, la caseta i cada rèplica de Koltès) la fa vella, distant. Perquè ja no és suficient descubrir una impunitat insultant, després de dècades en què les mateixes ONG es revelen com a pressumptes botxins de les víctimes que volen protegir, sigui de manera irecta o indirecta. Roland Schmmelpfennnig a (Peggy Pickit veu la cara de Déu) n’és un exemple evident. O Antílops, de Hennig Mankell (TNC,2009) I l’hemeroteca de la secció internacional exposa casos a cabassos.
Romei havia fet una dramatúrgia molt més interessant, captivadora de La nit just abans dels boscos del mateix Koltès. Amb un Òscar Muñoz que trobava el públic passejant pel carrer i que el convidava a casa seva. Donava l’hospitalitat que la ciutat li havia negat. D’una actuació de pell, s’ha passat a una simple representació que denuncia però no rebel·la. Llàstima. És terra erma. Ues escopinades no la faran fèrtil. Li falta una llavor que desperti l'eniug del públic. Com en altres treballs de Romei en què fa denuncia del capitalisme ferotge (Lehman trilogy)...
