Rodrigo García ha traslladat els somnis, les paraules i el seu propi cos amb un equip més jove de l'habitual. Ara, són quatre components nous els que han participat en el diàleg fèrtil de la sala d'assaig amb un dramaturg que procura tenir una clara personalitat davant del vendaval tecnològic, que ens anul·la sovint un mínim criteri. Per això, els tres performers i el músic viuen uns quadres delirants patètics i estúpids que atorga un major contrast a l'estupidesa humana. L'univers del dramaturg i director segueix sent el de les seves obsessions (l'únic lúcid és el gos autòmata Tito, que redacta al seu diari de gos amb bateria, el patetisme de la societat occidental, moralment cristiana i segellada per un capitalisme asfixiant i per una cosmovisió cada cop més empetitida amb els ulls a les pantalles de l'aparent Intel·ligència Artificial): Avui és pot retransmtre cada instant del dia a dia a l'Instagram, però s'oblida de gaudir de la vida en la intimitat.
Cristo esta en Tínder, evidentment, té molt de provocació. Amb la capacitat dels monòlegs que van esquitxant els intèrprets (el so és en play-back però ells acompassen els llavis estudiadament per evidenciar que les paraules són alienes; provenen del dramaturg o potser del que han llegit a Google sense haver-ho contrastat). Sembla que la història és líquida i s'adapta al relat que cadascú vol defensar. A les situacions d'un humor cínic se li afegeixen escenes de teatre físic (més que coreogràfiques): Funcionen com a estúpides sintonies del pensament, com unes transicions oportunes però que acaben carregant la peça per allargassades. Com a mínim, a diferència de 4 o Enciclopedia de fenómenos paranormales, la llum enfoca les accions i hi ha una intensitat en l'actuació d'uns cossos vibrants, que aboquen a l'esgotament i a extrems de degradació actoral. És desmesurada, per exemple, l'escena amb la càmera Gopro d'una buidor (volgudament) exasperant: Hi ha la necessitat de sentir-se gravat i exposat com a Todo esta era campo d'UnaiUna. El debat entre el moviment i la guitarra elèctrica, que ressona com un esgarip, és similar al diàleg entre percussió i claqué del 360º, però amb un to molt més agre. Les consultes d'autoajuda de l'obra recorden als tutorials que seguien Las Heyvan a Iceberg.
La forma en què s'expressen les idees juga amb les fotocòmics, com les vinyetes pop dels anys 80, o bé amb quadres aparentment tràgics. Es el cas dels cossos sota una llum zenital amb un cosmos de patates fregides que sonen microfonades quan les trepitja el cos. Un efecte plàstic potent (amb un cos femení penjat a una creu però que reprodueix l'efecte còmic del faquir de'n Claret Papiol que utlitzava als garitos del Paral·lel i el Raval als anys de la transició). El gos, sense cap mena de criteri però obedient i amb una capacitat de moviment sorprenent (recorden Uncanny valley?), és el que té un pensament més humà (a partir d'un dietari que tant parla del Capitalisme com dels set pecats capitals). Els animals encara no tenen una pell que simuli la real però reprodueix els moviments d'una mascota fidel, jugant i inquieta per marxar de passeig. Es mou com si fos un cavall de doma, amb passes laterals hipnòtiques. Com a robots, tenen un distanciament humà que els allibera d'aquella estupidesa tant pròpia de l'espècie bípede del segle XXI. Rodrigo García diu que, dels 7 ecats capitals, la peresa guanya per golejada: perquè amb ella els altres cauen per desídia. En realitat, ell no la practica i pot esplaiar-se amb els altres sis pecats; la seva aposta és per viure i expressar les contradiccions. Dir que l'emperador va nu i que massa gent li riu les gràcies.
