Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

Teatre

informació obra


Direcció:
Damián Cervantes, Anthony Missen
Intèrprets:
Diana Magallón, Mari Carmen Ruiz, José Rafael Flores, Cristina Gámiz, Jorge-Yamam Serrano
Interpretació musical:
Diego Paqué
Ajudantia de direcció:
Adrià Olay
Producció:
Fira Tàrrega, Iberescena
Companyia:
Company Chameleon
Sinopsi:

Després del seu pas per FiraTàrrega el 2013 amb la sorprenent adaptació de «Les criades» de Jean Genet «Lo único que necesita una gran actriz...», aquesta companyia mexicana retorna amb una experiència de gastronomia escènica. Un projecte que vol agermanar records, emocions, anècdotes i cosmovisions a partir del diàleg entre dos móns que es troben al voltant d’una taula. Un treball de creació col·lectiva entre Vaca 35 i TeatroDeCerca. Una experiència per als sentits però també una gran oportunitat per aprofundir en el coneixement de la nostra civilització.

Crítica: Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

19/09/2015

Una introspecció amb espineta

per Núria Cañamares

Aquest espectacle és una introspecció a la vida i l’amor a través de la gastronomia. Quan entrem al teatre assistim a una celebració que fa estona que ha començat. Però si al principi sembla una festa alegre i intranscendent, la trama es va cuinant a foc lent, com ho fan les olles i paelles en què es preparen aliments reals. Uns àpats que, sabrem més tard, són molt especials.

Per no revelar més del compte, dir només que es penetra en la part més íntima d’un conjunt de persones disposades a obrir-se sense reserves, a deixar aflorar els seus records i sentiments. Durant el que representen unes hores de retrobament, cuinen, canten, juguen, riuen, ploren, ballen, es barallen... en definitiva, conviuen i comparteixen.

També es posa de manifest un contingut social minuciosament documentat que reporta les fosques conseqüències dels períodes bèl·lics o desigualtats encara vigents a dia d’avui tant a Mèxic com a casa nostra, unes denúncies a cavall de la informació i la comparació fruit del diàleg entre les companyies cocreadores (Vaca 35 i TeatroDeCerca). Són dades tan reals com esgarrifoses que punxen i generen una ràbia que explota incontroladament amb crits, violència i vexacions fins que s’aconsegueix canalitzar-la amb el ball, l’abraçada i la cuina. Aquests moments de clímax i deteniment desprenen una gran força i humanitat pura, real.

La representació guanya pes en prendre forma en un espai no convencional, com al local de Les Sitges on s’ha pogut veure a FiraTàrrega. Un escenari frontal amb una llarga taula culinària en primer terme, sense cap racó desaprofitat i amb dues portes al fons enllaçades amb un pas invisible al públic que permeten la circulació entre sí. Tret d’un ús qüestionable del teatre de màscares i la densitat d’algunes escenes i metàfores, la posada en escena és natural i respira autenticitat, un aspecte bàsic per sustentar el muntatge.

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido és un espectacle atrevit que busca sobretot la connexió amb un mateix, amb l’emoció més noble. Si certament hi ha passatges en què un se sent tocat, la sensació de commoció no és prou constant com podria aspirar l’experiència escènica. Un deixa la butaca amb el sentiment que no ha acabat de recollir tot el que volia transmetre la proposta. Probablement la història personal de cadascú i els vincles amb allò que es retrata són claus en el sorgiment més o menys intens d’aquest brot d’emoció. Però, és clar, un sempre espera endur-s’ho tot i una part del tot deixa l’espineta que és insuficient.