Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

Teatre

informació obra


Direcció:
Damián Cervantes, Anthony Missen
Intèrprets:
Diana Magallón, Mari Carmen Ruiz, José Rafael Flores, Cristina Gámiz, Jorge-Yamam Serrano
Interpretació musical:
Diego Paqué
Ajudantia de direcció:
Adrià Olay
Producció:
Fira Tàrrega, Iberescena
Companyia:
Company Chameleon
Sinopsi:

Després del seu pas per FiraTàrrega el 2013 amb la sorprenent adaptació de «Les criades» de Jean Genet «Lo único que necesita una gran actriz...», aquesta companyia mexicana retorna amb una experiència de gastronomia escènica. Un projecte que vol agermanar records, emocions, anècdotes i cosmovisions a partir del diàleg entre dos móns que es troben al voltant d’una taula. Un treball de creació col·lectiva entre Vaca 35 i TeatroDeCerca. Una experiència per als sentits però també una gran oportunitat per aprofundir en el coneixement de la nostra civilització.

Crítica: Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

11/09/2015

Memòria i veritat escènica

per Aída Pallarès

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido és un espectacle-experiència de gastronomia escènica creat per Vaca 35 i La Rueda. Un muntatge sobre la memòria (històrica i personal) articulat al voltant del menjar. Els actors reben als espectadors mentre cuinen els plats que els pares, mares, avis o avies els van ensenyar a fer. Plats, que com el ratatouille de la famosa pel·lícula de Pixar, són capaços de transportar-te al passat o retornar-te a una persona.

L’espectacle és, sobretot, una mena de culte als morts. Un homenatge als que ens han deixat a través de la celebració on els ingredients se superposen un damunt de l’altre: mort, odi, guerra, amor. Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido té moments d’absoluta genialitat com l’evocació de la guerra civil espanyola a través d’una coreografia d’allò més picassiana o les histories al voltant de cada plat. Si bé és cert que el plat final no acaba de quallar del tot i els ingredients no s’han acabat d’integrar, la materia prima no podria ser millor. I és aquesta veritat la que et toca i et deixa clavat a la butaca. La que aconsegueix que t’emocionis i recordis. I, personalment, estic convençuda que d’aquí una, dues o tres setmanes, recordaré l’espectacle i tornaré a plorar. Tornaré a evocar els meus morts. I tornaré a recordar Fira Tàrrega.