Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

Teatre

informació obra


Direcció:
Damián Cervantes, Anthony Missen
Intèrprets:
Diana Magallón, Mari Carmen Ruiz, José Rafael Flores, Cristina Gámiz, Jorge-Yamam Serrano
Interpretació musical:
Diego Paqué
Ajudantia de direcció:
Adrià Olay
Producció:
Fira Tàrrega, Iberescena
Companyia:
Company Chameleon
Sinopsi:

Després del seu pas per FiraTàrrega el 2013 amb la sorprenent adaptació de «Les criades» de Jean Genet «Lo único que necesita una gran actriz...», aquesta companyia mexicana retorna amb una experiència de gastronomia escènica. Un projecte que vol agermanar records, emocions, anècdotes i cosmovisions a partir del diàleg entre dos móns que es troben al voltant d’una taula. Un treball de creació col·lectiva entre Vaca 35 i TeatroDeCerca. Una experiència per als sentits però també una gran oportunitat per aprofundir en el coneixement de la nostra civilització.

Crítica: Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido

10/09/2015

Un viatge de vida amb breus al·lucinacions rituals

per Jordi Bordes

És un dels proojectes més esperats d'aquesta Fira Tàrrega. Perquè mira de confluir dos universos molt personals els de Vaca35 i els de Teatro deCerca. Els mexicans van sorpendre amb una adaptació de "Las criadas" que viatjava del text al teatre físic i a les escenes d'una poesia captivadora, sense xarxa. A Tàrrega, els de TeatrodeCerca van regalar aquell "Que te vaya bonito" que navegava de la festa i l'excés a la dscussió i l'emoció a flor de pell. El resultat és aquest "Cuando todos..." que, certament, aconsegueix fusionar els dos mètodes de treball des de la veritat i la radicalitat.

El punt de partida són les cosmovisions quasi oposades entre la cultura mexicana i la catalana/ europea. En la mexicana, la mort es viu com una festa (que no exclou moments de ràbia i de plor) la mort d'una persona pròxima. La cultura europea, en canvi, fuig tant com pot de la mort; és un gest massa íntim, es vol plorar desconsoladament quasi en privat. Com la vida és una encadenació de fets quotidians, també el record d'un mort, o algú estimat (el joc de conjugar presentat, passat i futur, trenca tot codi en aquesta posada en escena) pot venir per les olors d'un plat. .

L'espectacle viatja del discurs personalíssim (que pot canviar segons senti l'actor) en primera persona i adreçat a públic amb les lluites intestinals, quasi escatològiiques, entre els personatges. Però és un espectacle que busca redimir, consolar. I, per això, després de la guerra, el conflicte, hi ha  la retrobada la voluntat de fer les paus. Potser sona massa gratuït la cerca d'aquest conflicte (que també varia, segons l'esperit dels actors) però és el pas necessari per convocar després als seus morts, mentre el foc va cuinant a foc lent el plat. L'obra acaba amb una estesa d'elements de cuina i personals que construeixen un mapa d'emocions molt íntim, que s'intueix per la delicadesa del gest de tots els actors. I, com a "Exercicis d'amor" d'El Pont Flotant, la cuina es comparteix amb la mateixa simplicitat que l'exposició crua dels ingredients d'aquest plppat escènic que, per moments, busca una certa competició emocional, però que lliga espessa com una salsa deliciosa.