Dansa de mort

informació obra



Intèrprets:
Lluís Soler, Mercè Arànega, Carles Martínez, Emilia Lang
Producció:
Sala Muntaner
Autor:
Emilia Lang
Sinopsi:

Strindberg presenta un matrimoni burgés de dos fracassats: ell un militar deixat de banda en les promocions, i ella una actriu que ha abandonat una carrera teatral, probablement molt mediocre. Després d’anys de vida en comú, no tenen ja res a dir-se, i estan morts a una casa que sembla més una presó. Arriba de visita un tercer personatge i la seva presencia es rebuda com una benedicció del cel. Tornen a tenir possibilitats de conversa, marit i muller troben en ell un interlocutor per confiar-li l’infern on viuen. Aquest infern arrossega el visitant, i es troba envoltat, contra la seva voluntat, en aquest remolí de misèries.

Crítica: Dansa de mort

29/05/2017

Ballant constantment entre la por i el desig de la mort

per Josep Maria Viaplana

August Strindberg és el pare del teatre suec contemporani. Un autor que ens arriba de tant en tant, en producció d'algunes de les seves obres més reeixides i conegudes a nivell mundial (és un dels inspiradors de la carrera de Ingmar Bergman, per exemple), que queden generalment com a peces gairebé exclusives pels amants del teatre de text, dens i generalment pessimista, d'autors que xoquen amb l'esperit alegre, lluminós i sorneguer de la nostra cultura mediterrània. En els seus textos, hi ha molts de cops la llavor del teatre de l'absurd i de l'expressionisme, dels quals va ser-ne un dels precursors. Com Shakespeare, és tingut per un autor consagrat, però que no acaba de connectar amb un teatre popular i de masses. Aquí. Curiosament, però, en el seu país i en el seu temps, tots dos van ser populars i estimats per la immensa majoria del públic, que consumia literalment el seu teatre com qui avui llegeix bestsellers, que en el show business ara i aquí sol coincidir amb el teatre musical. Està clar que ni som suecs, ni tan sols anglesos.

Aquesta 'Dansa de la mort' que seria la traducció més o menys literal, és en realitat la primera part, de les dues que va escriure Strindberg el 1900, i agafa com a punt de partida la imatge d'aquestes danses que tenen reflex en gairebé tota la cultura popular europea (aquí, per exemple, a Verges), ens explica la perversitat d'una relació de parella -ell, Edgar, oficial d'artilleria retirat, ella, Alice, actriu fins que es va casar-, que porta anys aïllada i malsuportant-se mútuament mentre es descomponen física i emocionalment. Els fills ja no viuen amb ells, i també són usats per cadascú com una arma contra l'altre. En un moment donat, l'arribada del cosí d'ella, Kurt (que no oblida que en el passat el vell militar va influir en la seva exdona, que va posar-li en contra els fills i va quedar-se amb el patrimoni familiar), sembla que portarà una mica més d'obertura, però en realitat augmenta la perversitat de la situació, deixant-nos veure que no sols és l'Edgar qui té desitjos de mort cap a l'Alice, i destapant-nos una vessant dominant en ella, davant un submís cosí, que acaba tan esgarrifat que decideix deixar-los en el seu martiri mutu, que un arriba a pensar que han acomodat a les seves vides, com una malura que es converteix en companya.

La versió intenta acostar-nos una mica els personatges a les nostres latituds, amb l'uniforme de la benemèrita del militar, o parlant de l'illa on viuen com a mediterrània. Però res no pot treure aquest aire amarg, aquest humor negre que destil·la el text.

Els actors, què he de dir de tots tres, magnífics en els seus papers. Sobretot el matrimoni que ens recorda a un 'qui té por de Virgínia Wolf?' encara més eixut i cruel. La mort sempre està rondant, sigui per la malaltia de cor de l'Edgar, sigui en el sabre que brandeix quan, de vegades, dansa begut amb ulls brillant d'odi i ganes de matar l'Alice, atiat per l'alcohol. Vaja, una obra que ens endinsa en les parts més fosques de l'ésser humà.

La disposició de l'escenari a la Sala Muntaner, afavoreix que ens convertim en uns impúdics espectadors d'aquesta degradada relació, que tanmateix sempre ens portarà un record propi.