Som al 21 de febrer del 1981. Sí, dos dies abans de l'intent de cop d'estat al Congrés espanyol, conegut oficialment com el del coronel Tejero. L'espai ambiental és una illa mediterrània on, en una mansió que havia estat molt de temps enrere una torre de presó, viu un matrimoni que ha tocat les portes de l'infern de la seva relació.
Ell, militar de l'antic règim convençut que no ha canviat res des del 1975 amb la mort del Dictador i mantingut per compassió pel comandament sense cap ascens meritori. Ella, una exactriu, anul·lada com a persona durant un quart de segle de matrimoni i amb la personalitat i la llibertat confiscades per l'opressió malaltissa del marit. Hi ha fills que viuen fora de l'illa. I hi ha un cosí d'ella que torna de l'exili forçat arran de les seves activitats en l'època de la clandestinitat i a qui van prendre els fills.
Però —potser es preguntaran els futurs espectadors— ¿que no es tractava d'una obra del suec August Strindberg (Estocolm, 1849 - 1912), escrita el 1900, i ambientada en el seu espai nòrdic, tintada de la misogínia que va caracteritzar l'autor arran de la seva esquizofrènia de mania persecutòria focalitzada en el moviment feminista?
Efectivament, sí. Continua sent Strindberg pur. Però el dramaturg i director Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha tingut la “gosadia” i l'encert de situar «Dansa de mort» en una època encara contemporània per als espectadors, cosa que fa que l'obra agafi un sentit nou i punyent, també universal malgrat les subtils referències locals, sense deixar aquella pàtina angoixant de la dramatúrgia del considerat renovador del teatre suec ni l'ambientació allunyada del seu món perquè, només entrar a la sala, íntimament amb l'escenografia situada al centre, una espessa boira cobreix tot l'espai fins a l'entrada del vestíbul i les grades.
«Dansa de mort» és una de les obres d'Strindberg poc representades aquí. Hem de remuntar al 2007, al Teatre Nacional de Catalunya, quan Georges Lavaudant va dirigir Núria Espert, Lluís Homar i José Luis Gómez, amb el Teatro de la Abadía, l'obra «Play Stridnberg», una versió del suís Friedrich Dürrenmatt, basada en la de l'autor suec.
«Dansa de mort» no està tan lluny de l'experiència vital del mateix Strindberg. Als vint-i-tants anys, l'autor suec va conèixer l'esposa d'un militar que, després, un cop divorciada la parella, seria la seva primera de les tres dones, amb fills de les tres, i que, venint d'una família noble finlandesa, tenia també, com la protagonista de l'obra, certes inquietuds teatrals.
«Dansa de mort» és una peça breu —90 minuts— però d'una gran intensitat que reforcen encara més els tres intèrprets d'aquells anomenats de luxe, mai tan ben utilitzat aquest terme: Lluís Soler és l'esquizofrènic militar; Mercè Arànega, la seva soferta dona; i Carles Martínez, el tímid cosí que arriba de fora.
El duel que protagonitzen els tres va ‘in crescendo’. I un dels atractius de l'arquitectura de l'obra és que cadascun dels personatges enfila progressivament el seu enfonsament, el seu ascens i la seva caiguda definitiva. Tres interpretacions mestres que entusiasmen l'auditori. Com en un mirall polièdric, cap dels tres acaba sent el que era al principi i els tres treuen fora la seva por interior. El pànic a la mort de qui se sentia amo etern del món i el ressorgiment de la fera salvatge de qui se sentia feble i comprensiu.
El director Jordi Casanovas aconsegueix un brillant treball d'actors en un ambient càlid i tenebrós a la vegada fent que el rastre d'absurd que hi pot haver en l'obra d'Strindberg esdevingui brutal realisme dramàtic. Els espectadors més joves potser no hi reconeixeran un fragment d'un discurs del president espanyol Adolfo Suárez, la vigília del cop. I potser també els semblarà una ‘boutade’ que la parella balli al so d'una marxa militar. Cal fer un ‘remake’ en el temps i entendre, per exemple, els passos en solitari, com un hereu d'esbart, que fa Lluís Soler, com el ritual d'un foll que va de pet a l'abisme.
Tot plegat és una dansa en triangle que es mou de l'eufòria a la humiliació —vegi's la caiguda del cosí interpretat delicadament per Carles Martínez— i de la submissió de la dona a la seva apropiació de les regnes del poder —amb un gest d'orgull que Mercè Arànega reflecteix molt bé.
La misogínia d'August Strindberg s'ha convertit, en aquesta versió de Jordi Casanovas que ofereix una de les propostes d'estiu més interessants, en un esclat feminista. No deu ser perquè sí que el dia de la meva funció, el 90% de l'auditori eren dones. Algú ha fet córrer la veu, potser, com es diu en un moment donat en tancar l'obra, que encara hi ha esperança més enllà del sabre. (...)
