Dansa de mort

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Lluís Soler, Mercè Arànega, Carles Martínez, Emilia Lang
Producció:
Sala Muntaner
Autoria:
Emilia Lang
Sinopsi:

Strindberg presenta un matrimoni burgés de dos fracassats: ell un militar deixat de banda en les promocions, i ella una actriu que ha abandonat una carrera teatral, probablement molt mediocre. Després d’anys de vida en comú, no tenen ja res a dir-se, i estan morts a una casa que sembla més una presó. Arriba de visita un tercer personatge i la seva presencia es rebuda com una benedicció del cel. Tornen a tenir possibilitats de conversa, marit i muller troben en ell un interlocutor per confiar-li l’infern on viuen. Aquest infern arrossega el visitant, i es troba envoltat, contra la seva voluntat, en aquest remolí de misèries.

Crítica: Dansa de mort

04/06/2017

Els mals de panxa d'Strindberg

per Jordi Bordes

August Strindberg va ser un autor teatral radical. que va aconseguir que les classes benestants l'odiessin. Però, en canvi, que va tenir un escalf molt gran per part de les classes obreres. Semblaria que les seves històries haurien de ser de forta militància política, però no és així. El dramaturg suec, en realitat feia teràpia de les seves relacions matrimonials impossibles. S'enamorava bojament de les seves musses,però quan començava a conviure-hi només hi veia pegues i necessitava allunyar-se d'elles escrivint veritables textos incendiaris. I el seu teatre n'és una bona mostra. Aquest Dansa de mort parla d'una relació enverinada entre una parella que sent buida i enganyada l'un de l'altre i (probablement) cansat d'un mateix. Utilitzen un tercer personatge, un convidat, per escopit tota la bilis. i més enllà. Perquè aquest convidat passa a ser víctima i botxí. La venjança i el dolor són els ressorts que impulsa el comportament de cadascú. I aquesta sinceritat deuria ser lúcida i aplaudida per les classe smés populars però malvist per la hipocresia burgesa i aristocràtica. Al 2007, el TNC va fer una adaptació d'aquest text de Dürrenmatt amb José Luís Gómez, Núria Espert i Lluís Homar. Ara hi insisteix Jordi Casanovas, convençut que aquests odis són extrapolables a la societat d'avui en dia.  Vista la producció, amb un repartiment de nivell (Lluís Soler, Mercè Arànega i Carles Martínez) i en una posada en escena situada amb el públioc que els envolta, es constata una obra amb uns personatges molt foscos i triples capes de relació en cada escena però, tot i així, queda distanciada de l'espectador.

Si a Vernissatge, de Havel, el convidat ha d'avalar la felicitat (absolutament falsa) de la parella d'amfitrions, a Diumenge de'n Brossa esdevé l'element que aporti la conversa i la vida a l'escena, ja molt tensada. Cada dramaturg utilitza aquests trios (siguin amorosos, o no) per reflectir un amor devastat. Però el d'Strindberg és el que menys bé ha suportat el pas del temps (de fet, és el de major antiguitat, certament).