El coratge de matar

informació obra



Traducció:
Joan Casas, Carolina Moreno
Intèrprets:
Nao Albet, Manel Barceló, María Rodríguez
Companyia:
Obeses
Interpretació musical:
Arnau Tordera (veu i guitarra)
Sinopsi:

Amb una forta empremta autobiogràfica, els textos del suec Lars Norén, una de les veus més importants del teatre europeu contemporani, s’endinsen pels terrenys més recòndits de les relacions humanes en la nostra societat. En aquesta ocasió, la relació d’un pare amb el seu fill i la presència de la parella del jove els abocarà a la violència més implacable.

Crítica: El coratge de matar

19/10/2016

Àrida i demolidora, l'obra de Norén - un dels grans de l'actual teatre nòrdic- no acaba de trobar el to en mans de Magda Puyo

per Ramon Oliver

Diu Lars Norén que a ell li agrada dibuixar els seus personatges com si fossin escultures de Gacometti. Les allargades figures del gran escultor suïs no presenten trets definitoris, no tenen rostre, no admeten que els atorguem uns trets psicològics que mai no  es poden endevinar en la seva forma ;  només el seu estatisme o la seva mobilitat ( que potser venen a ser part de la mateixa cosa) ens diuen alguna cosa indefinida sobre elles. I així és també com a Norén ( l’autor d’aquells “Dimonis” íntims  que es van passejar per la Sala Beckett, o d’aquell esgarrifós “20 de novembre” amb amenaça de matança a un institut  que va passar per la  Sala Atrium) li agrada que veiem aquests personatges seus que, a diferencia de les escultures, parlen tota l’estona. Però que sovint no diuen res. O per ser més exactes:  que sovint no es diuen res entre ells, encara que de la seva boca no deixin de sortir paraules farcides de retret i rancor. Paraules d’altra banda encadenades en un bucle de repeticions, perquè es ben sabut que quan l’ànima en va plena de retret i de rancor, acostuma a voler fer-ho palès un i altre cop . Especialment, davant d’aquelles altres persones a les quals considera com a responsables del seu malestar . De vegades pot semblar que aquests personatges  emeten un S.O.S. i semblen demanar socors : aquest és per exemple el cas del pare de l’obra de Noren que ara es presenta al TNC. Però només cal escoltar atentament tant el que diu com el to amb què ho diu, per adonar-te’n que en realitat no està fent altra cosa que emetre una queixa que és de nou un retret : no està pas esperant un canvi real , una promesa d’ajut o una confirmació d’afecte/ amor. Només està aprofitant l’evidència per insistir en el malestar , i per intentar carregar si es possible amb una mica de culpabilitat a qui l’escolta sense voler escoltar-lo. Va ser Lacan , qui va afirmar al seu moment i entre no poca polèmica que la comunicació, no existeix. I els personatges de Norén , semblen donar-li del tot la raó.

De Norén s’ha dit sempre que és un hereu d’aquells grans  i sovint  turmentats grans mestres del teatre nòrdic ( Ibsen i Strindberg, principalment )  a cavall entre les acaballes del segle XIX i els inicis del segle XX que tant  van contribuir a marcar els trets definitoris de bona part del teatre modern. Però evidentment, Norén –com al seu moment va fer Bergman, un altre gran mestre hereu alhora d’aquells altres grans mestres- porta l’herència d’aquell teatre a un terreny molt  personal . Un terreny que en el seu cas resulta també ser ben extrem, ben àrid, ben aliè a les concessions.

En gran mesura, podríem dir que quan acaba la representació d’ “El coratge de matar”, sabem tant o tant poc dels seus tres personatges com quan aquests comencen a parlar. Les informacions que rebem d’ells, resulten sempre incompletes , esbiaixades . I les seves accions, poden resultar enervants, absurdament molestes , incomprensiblement (auto)destructives si ens volem resguardar mirant-ho tot des de la banda de la lògica .

Potser per això mateix, el text original de l’obra dirigida ara per Magda Puyo prescindeix gairebé per complert d’acotacions , de senyalitzacions indicatives d’aquelles que permeten extraure conclusions més o menys precises  sobre el caràcter dels personatges, o sobre l’àmbit i l’espai  en el qual es mouen. I potser per això mateix, crec que el muntatge de Puyo es mou sovint en una direcció equivocada, que tendeix a subratllar massa, a sobrecarregar l’escenari – tant amb objectes, com amb unes projeccions que semblen moure’s contra el mateix text- , a sobrecarregar l’acció ( penso per exemple en  el vòmit amb el qual la directora guarneix una escena de sopar prou demolidora com per a necessitar cap mena de guarniment) o fins i tot per moments la mateixa gestualitat dels actors: parlo en concret  d’un Nao Albet obligat a fer us d’una gamma de ganyotes tirant a expressionistes que volen visualitzar un turment interior ja prou evident. I això acaba desvirtuant una mica el –d’altra banda- bon treball interpretatiu de Nao; tan bo com el que ofereix Maria Rodríguez assumint un paper ben ple també d’ambigües complexitats. Tots dos, compartint aquesta punyent vetllada amb un Manel Barceló sensacional; la seva interpretació resulta decisiva a l’hora de fer arribar a l’espectador la feréstega intensitat d’una obra a la qual aquest muntatge no li acaba de fer justícia.