El coratge de matar

informació obra



Traducció:
Joan Casas, Carolina Moreno
Intèrprets:
Nao Albet, Manel Barceló, María Rodríguez
Companyia:
Obeses
Músics:
Arnau Tordera (veu i guitarra)
Sinopsi:

Amb una forta empremta autobiogràfica, els textos del suec Lars Norén, una de les veus més importants del teatre europeu contemporani, s’endinsen pels terrenys més recòndits de les relacions humanes en la nostra societat. En aquesta ocasió, la relació d’un pare amb el seu fill i la presència de la parella del jove els abocarà a la violència més implacable.

Crítica: El coratge de matar

13/10/2016

Cruel retrat sense reflex

per Jordi Bordes

Lars Norén, un dramaturg representat amb més assiduïtat a Europa que a Catalunya, explota els vincles d ela família. L'amor, el sexe, l'engany són veritables detonants per a la trama dels seus personatges. Norén no vol saber gaire d'on vénen els personatges, quina és la psicologia, sinó furgar en el què fan i el que diuen. Si Pinter amaga bona part de les raons dels personatges limitant-los la parla, (en les pauses hi ha el per què de les accions) Norén no els hi dóna temps per a reflexionar. Parlen sobre el passat amb amargor, anuncien què pot passar a l'escena al cap de poc temps però no destapen les raons concretes, només episodis circumstancials. 

Dertament, El coratge de matar és una obra molt opaca. No hi ha reflex, ni empatia del púnblic per a cap personatges; tots perdedors, tots cíctimes dels seus propis vicis. en reallitat, cadascú el mou una por. I sobreviuran els més animals, els que evitin racionalitzar la seva necessitat vital, un destí que, creuen, els pot alliberar (en el cas del fill). O, com a mínim, donar un escalf momentani (en el cas de Radka). Magda Puyo ha plantejat l'escena de la manera més radical possible, tot i encabir-hui en un suggerent estudi d'escultura. Hi ha una malaltia que corseca cap possible reconciliació. La tensió està al cim. L'odi pren forma d'espasmes. La violència final esgarrapa la consciència d el'espectador però no li planteja preguntes ni respostes. Són accions que ja es veien a venir. Irremeiablement.

Quin record quedarà d'aquesta producció, d'aqui uns anys? Certament el record de Dimonis (Beckett, 2010) era d'extrema cruesa però un desassossec al cor. Com el de 20 de novembre (Sala Atrium) o Kyla (Versus, 2014). Però en aquests dos es remetia a uns aspectes més vinculats a l'actualitat, que l'ajudaven a entomar (l'intent d'assasinat indiscriminat en una escola de Sebastian Bosse, o la violència a l'aula, en el segon cas). A El coratge de matar, tanta opacitat mata la connexió amb el públic.