Amb una forta empremta autobiogràfica, els textos del suec Lars Norén, una de les veus més importants del teatre europeu contemporani, s’endinsen pels terrenys més recòndits de les relacions humanes en la nostra societat. En aquesta ocasió, la relació d’un pare amb el seu fill i la presència de la parella del jove els abocarà a la violència més implacable.
Enfrontar-se a un text de Lars Noren és entrar necessàriament en un seriós procés d’introspecció del que és difícil sortir-ne indemne. Els seus textos ens endinsen en les relacions més intimes entre les persones: no tant sols les relacions de parella, sinó, i sobretot, la relació amb els nostres progenitors que marcaran i, en alguns casos, determinaran les primeres. Com van fer els seus il·lustres predecessors, Ibsen i Strindberg, Noren en situa al bell mig d’aquestes relacions en el seu vessant més agre i punyent. És el cas dels protagonistes absoluts d’ El coratge de matar (1978): pare i fill lliurats a un exercici de (in-)tolerància mútua que ratlla la psicopatia. Manel Barceló i Nao Albet embarcats en una nau a la deriva lluitant per fer-se amb un timó que no saben menar. L’un i l’altre mostrant-nos el cantó més fosc i roí dels seus personatge. Barceló aconsegueix entendrir-nos amb la seva interpretació del vell desvalgut que no és, per anar deixant caure la seva màscara a poc a poc i mostrar-nos, al final, la seva alcohòlica i bavosa luxúria. Nao Albet, com a Fill, se sap el dipositari de tota la baixesa moral del pare, intenta controlar la seva neurosi allunyant la figura paterna de la seva vida. Albet -que també és el compositor de la banda sonora- fa una interpretació valenta mostrant-nos un personatge permanentment crispat i insegur però amb una determinació malaltissa. Radka/Maria Rodríguez és l’agent de l’acció dramàtica: per ella coneixerem la trista vida sexual del fill i les seves misèries morals i ella serà el desencadenant que precipita el final. Magda Puyo mou les tres figures per un espai irreal a força de simbòlic, tenint en compte també la presència d’una mare que, encara que ja és morta, plana per l’escena i es deixa veure, d’alguna forma, en alguns elements escenogràfics. L’espectador es troba al davant d’un mena de taller/magatzem ple de rampoines d’entre les que sobresurten en quantitat, bustos i membres humans en guix ocupant una polsosa prestatgeria i algunes caixes, quadres penjats amb poca cura que tal vegada cobren vida, una taula d’antiga oficina... res pot fer d’allò una autèntica llar. Malgrat tot, és l’espai que habiten i comparteixen pare i fill; un espai tan sòrdid com la seva pròpia vida i que anuncia des de l’inici el parricidi del desenllaç.
