Potser és la fredor. Potser aquesta manera tan seca de retratar l’ànima humana, de fer-nos una radiografia gens complaent de les nostres contradiccions com a individus i com a societat. Però el cert és que no resulta gens fàcil portar a escena autors nòrdics com Lars Norén. I segurament també és per això que resulta tant atractiu dirigir els textos d’un dels dramaturgs més interessants del teatre europeu actual.
Aquests dies a la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya podem veure’n un exemple. El coratge de matar ens vol explicar la malaltissa relació entre un fill i el seu pare. I dic que “vol explicar” perquè en el fons el que de debò acaba fent és plantar-nos davant dels nassos un seguit d’escenes d’una violència psicològica realment desagradable que l’únic que aconsegueixen és insistir una vegada i una altra, i fins a esgotar-nos, en la fredor i el fàstic mutu que existeix en aquesta relació paternofilial. A l’autor suec no li interessa anar a fons en el retrat dels personatges, només ens ensenya allò què fan, com es comporten, perquè siguem nosaltres els qui hàgim d’emetre el judici.
I efectivament, ens queda claríssim que mentre el fill té un caràcter inestable, paranoic, amb dificultats per relacionar-se amb els altres i amb inquietants tics de violència, el pare és un llop amb pell de xai, un ploramiques que vol convèncer els altres de la seva extrema debilitat, malgrat el seu poder de dominació psicològica, sobretot amb el seu fill. El resultat és una relació sempre a punt d’esclatar, que anuncia un final que només pot ser dramàtic.
El problema és que aquest retrat es queda només en això, en quelcom desagradable, però els dubtes i preguntes que queden a l’aire i mai s’acaben de resoldre converteixen l’experiència en quelcom estèril. Com a espectador resulta gairebé impossible empatitzar amb els personatges, i de mica en mica es va perdent l'interès per les seves vides. Sí, aquest parell tenen una relació realment terrible, però si no m’interessa llavors desconnecto.
No tot és negatiu, però a El coratge de matar. Destaca i molt la detallada i onírica escenografia de Pep Duran, plena d’estàtues tan fredes com els protagonistes.
I per descomptat cal aplaudir les actuacions. Com ens té acostumats, Manel Barceló està perfecte dibuixant aquest pare retorçat, alhora dictador i víctima, protagonista i director, encara que hagi de passar per damunt dels qui té a prop. Nao Albet signa un dels millors papers de la seva jove però llarga carrera, interpretant amb convicció aquest fill que està fet una pelleringa, psicològicament parlant. En tercer lloc, i tot i que en un paper catalitzador però menor, Maria Rodríguez juga molt bé el seu personatge, sensual, interessat i, com tots tres, necessitada d’algú que l’estimi.
