Amb una forta empremta autobiogràfica, els textos del suec Lars Norén, una de les veus més importants del teatre europeu contemporani, s’endinsen pels terrenys més recòndits de les relacions humanes en la nostra societat. En aquesta ocasió, la relació d’un pare amb el seu fill i la presència de la parella del jove els abocarà a la violència més implacable.
Punyent i trasbalsador muntatge d'una obra dura i difícil d'aquest dramaturg suec que fa emergir el bo i pitjor dels seus personatges. Proposta valenta i compromesa que destil·la l'àcida tensió paternofilial amb expressives picades d'ullet al nostre present. Perquè El coratge de matar (1978) avui pot funcionar com a metonímia del decidit empoderament de la societat front el paternalisme d'estat (particularment d'aquells estats amb poderosos tics autoritaris): s'ha pres consciència que cal remodelar el futur per tal d'assolir una societat més humana i equitativa. La tríada d'intèrprets boqueja en l'ambient asfixiant del pis/taller del fill artista, un Nao Albet que expressa el seu ser esquizoide amb un treball sec i desmanyotat, acarat, en la seva feblesa existencial, a l'aparent debilitat del pare, un Manel Barceló de gran vigor interpretatiu que incita i encoratja el parricidi. Maria Rodríguez incorpora la poma de la discòrdia, amb naturalitat i frescor, sense escrúpols per transitar d'una riba a l'altra del front obert. En l'engabiat enxovament de l'estança recarregada amb horrífics models en guix d'artista, un quadre/finestra projecta la mirada de Júlia Simó sobre l'activitat paralitzant dels coloms, sinècdoque de l'encallament que assetja el país.
