Una família amaga el seu boig de totes les maneres possibles. L’amaga de l’exterior i del dintre. Suprimir-lo seria allò ideal. El boig es desenvolupa amorf i monstruós com un cos dins una cotilla. La seva habilitat/condemna és dir allò que veu sense filtres.
A El loco y la camisa allò subjectiu, quan està unit al concepte de bogeria, es torna potser objectiu. Qui són els bojos i qui està en el seu seny? No existeix major bogeria que la de viure en la continua mentida. La irrealitat fa embogir i perverteix. I la maldat…, que s’alimenta a si mateixa sense descans”.
Nelson Valente
Superbs. El
conjunt d'actors que formen el repartiment d'El loco y la camisa
ens deixen amb un pam de nas, desborden amb el seu control de les
emocions, amb el domini de les pauses i els silencis, amb la
complicitat o incomoditat que generen les escenes íntimes
d'aquest espectacle de les distàncies curtes. El loco y la
camisa és un exemple avantatjat
del millor teatre argentí, que s'ancora novament en el nucli
desestructurat d'una família humil i deforme, com l'hem vista altres
vegades a l'obsessiu divan escènic de Daulte o Tolcachir. Una joia,
en definitiva, per gaudir de prop; i és per això que recomane evitar
la grada esquerra del Romea (disposició reaprofitada de l'anterior muntatge) a risc de perdre's el ventall
d'expressions i reaccions de l'escena final, traca catàrtica d'aquesta faula d'un boig massa lúcid. Advertits quedeu.
