El loco y la camisa

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Salt al buit
Itineraris recomana

Companyia:
Compañía Banfield Teatro Ensamble
Autoria:
Nelson Valente
Direcció:
Nelson Valente
Intèrprets:
Julián Paz Figueira , Lide Uranga , Ricardo Larrama , Soledad Bautista , José Pablo Suárez
Producció:
Banfield Teatro Ensamble
Sinopsi:

Una família amaga el seu boig de totes les maneres possibles. L’amaga de l’exterior i del dintre. Suprimir-lo seria allò ideal. El boig es desenvolupa amorf i monstruós com un cos dins una cotilla. La seva habilitat/condemna és dir allò que veu sense filtres.
A El loco y la camisa allò subjectiu, quan està unit al concepte de bogeria, es torna potser objectiu. Qui són els bojos i qui està en el seu seny? No existeix major bogeria que la de viure en la continua mentida. La irrealitat fa embogir i perverteix. I la maldat…, que s’alimenta a si mateixa sense descans”. 

Nelson Valente

Crítica: El loco y la camisa

03/06/2014

Totes les famílies són felices

per Joaquim Armengol

Segurament totes les famílies felices s'assemblen unes a les altres; però diu Tolstoi que cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se’n. Si apliquem aquest pensament a El loco y la camisa ens trobem xipollejant en un dubte fonamental: quin seria aquest motiu especial? La veritat o el seu contrari. Aleshores, és el boig i la seva bogeria acusadora l’ànima més pura? Hem d’obviar el dolor que causa malgrat el seu propi? Potser la bogeria sigui simulada o qui sap si els bojos són, en realitat, els que no ho semblen gens? Perquè, vejam, viure en una mentida constant és una bogeria devastadora? O pel contrari una arma eficaç per a la supervivència quotidiana? No és la família aquest refugi tan petit de relacions íntimes, patètic, especial i diferent per a tothom que resulta ser el mirall on s’acaba veient la imatge desolada i les frustracions d’un ens social que ens projecta?

A El loco y la camisa hi ha un personatge que trenca el cor: Matilde, la mare. Víctima d’aquesta xarxa on s’ha ficat tota soleta: matrimoni, fills, cuina, rentadora, planxa..., amb les ancestrals i típiques conseqüències: abandó de la feina per cuidar marit i fills, ostracisme, alienació, objecte de violència i víctima d’adulteri. I la cosa, naturalment, es reprodueix. Aquesta societat malalta, aquesta família arquetípica, probablement sigui la pròpia de cadascú. I ara aneu pensant si vosaltres sou el boig domèstic en la vostra família o qui.

En aquesta divertida comèdia negra passa que la canterella moral és tan convencional que un es despenja del missatge obvi. Jo veig aquest sonat d’en Beto com una mena de capellà descordat i redemptor, amb intencions molt legítimes, esclar, però igualment hipòcrites. No és un mateix qui se salva o s’enfonsa en la merda? És això la llibertat. Per què tolerem aquests patètics i cruels redemptors? Per què tolerem l’intrusisme íntim? Pur misteri! Si en Beto és boig qui en té la culpa? No serà la pròpia mamà? No sé, em sembla que amb la família passa el mateix que amb les coses belles, brillen més quan són imperfectes que no pas ben acabades.

Per cert, qui deia que la família era un niu de perversions?

Jo us recomano que feu una visita a aquesta casa de sonats i poseu, ni que sigui per uns minuts, un boig colossal a les vostres vides. Que per què? Bàsicament perquè us divertireu molt tot imaginant equivocadament que vosaltres no hi teniu res a veure.

Salut.