Els místics convocaven a una pau espiritual sense límits. Per això, eren quasi tan mal vistos com les remeieres. Els uns cantaven a abandonar-ho tot per pertànyer-se del tot; les altres trobaven en l’observació de la natura remeis que sobreposaven el cos. Tots dos vivien fora de la rigidesa de l’Església. Ho era al segle XII i encara en un Jacint Verdaguer al segle XIX, tot i els seus episodis de participar en exorcismes.
Lluís Homar té la intuïció per tensar un muntatge desproveït de més trama que un prec conceptual amb comptades paradoxes ("Ir a Dios sin Dios"). El cant a cappella del quartet i l’estaticisme que tria Xavier Albertí per capturar per la paraula (El cos més bonic...) són altres eines que, lluny de persuadir amb estratagemes de thriller, opten per la nuesa del conte sota d’un baobab. Aquell Lluís Homar, militant de fer un teatre popular amb intel·ligència (Terra baixa, Cyrano), ara es deixa caure del cavall per abraçar l’aura de Peter Brook. Dona una nova densitat a la seva presència, similar a la d’Alma y palabra i, cert, també al seu llibre Ara canvia tot (2017). Ara no s’amaga en un personatge i una trama (amb personatges potents com L'home de teatre o L'art de la comèdia). És igual si Homar ens serveix, o no, una altra màscara. En aquesta lentitud, hi ha el pes de la reflexió aclaparadora. I, com en una càrrega de profunditat d’Angélica Liddell (Vudú), un s’hi pot deixar arrossegar i captar l’abisme, l’infern i sortir-ne redimit. És el viatge a la profunditat de santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. Un viatge a l'esspència i a despendre's de la riquesa que ressona al Mahabharata revisat per Brook, a El Poema de Guilgamesh dirigit per Oriol Broggi, o al Timó d'Atenes shakesperià.
Homar indicava, quan va ser triat director del Teatro Clásico, que s’hauria de donar veu a autors de l’època més enllà del castellà. A El templo vacío hi inclou Ramon Llull i Jacint Verdaguer. També ressonen Ibn Arabi, o el mestre Eckhart. Al Romea, a més, les giragonses del seu pensament els diu en català per primer cop. Era el més coherent, deia la dramaturga Brenda Escobedo, que li ha donat densitat a les paraules que Homar escampava intuïtivament en català als assaigs (i que després havien de traduir).
Les creences com la llengua poden ser acollidores: buidar-se del tot per pertànyer-se a si mateix. Sense importar què esperaven d’ell. I il·luminat per la seva determinació. Descrosta el Poder amb la paraula i eleva l’ànima.
