El test

informació obra



Intèrprets:
David Bagés /Sergio Caballero, Dolo Beltran / Carme Poll, Mima Riera / Clàudia Costas, David Vert/ Jordi Brunet
Companyia:
Forani Teatre
Autor:
Forani Teatre
Sinopsi:

Què escolliries? 100 mil euros ara mateix, o 1 milió d’aquí a deu anys? Així de simple, així de difícil.

Aquest és el dilema al que s’enfronten l’Hèctor i la Paula —un matrimoni amb problemes econòmics— quan el Toni, un bon amic de la parella, els planteja el test de personalitat que ha elaborat la Berta, la seva actual companya, una psicòloga molt exitosa i mediàtica.

La decisió que ha de prendre el nostre matrimoni sembla ben senzilla: conformar-se amb una petita fortuna a l’instant, o esperar deu interminables anys per guanyar deu cops més. El que comença sent un supòsit teòric, un simple test de personalitat, anirà poc a poc despullant les personalitats i els secrets més profunds dels nostres personatges, els obligarà a posar preu als seus principis i, finalment, els empenyerà a prendre una decisió que els canviarà la vida. Qui sap si per sempre.

Crítica: El test

13/01/2017

Un divertiment amb notes amargues construït amb molta eficàcia, tot i caure de vegades en l'estereotip un xic fàcil

per Ramon Oliver

Els anys, passen volant. Tot i així, deu anys són  molts anys. Vull dir – això no ho penso jo sol, sinó que altres persones que han vist l’obra m’han vingut a dir el mateix- que potser a l’hora d’escriure la seva eficaç comèdia amb un rerafons un xic amarg, Jordi Vallejo s’ha marcar uns terminis una mica massa llargs. Anem a veure : els seus personatges tenen que escollir entre emportar-se ara mateix cent mil euros trincu trincu, o saber esperar i ingressar al seu compte corrent un milió d’aquí una dècada . Però si tinguessin que escollir entre saber esperar, o embutxacar-se el millonet dins –posem pel cas- un parell d’anyets que es veuen molt més propers, el dilema que planteja aquest test inspirat alhora en un altre de ben real,  hagués presentat una credibilitat potser encara més gran .

En qualsevol cas, el cert és que la primera obra teatral de Vallejo funciona de forma sovint brillant. Tot i que resulta també de vegades un artifici un xic massa evident. Malgrat les sorpreses puntuals, aquí més o menys tothom respon una mica a l’estereotip que sembla representar. I la mateixa comèdia, respon a dos models de comèdia dels quals en podríem trobar un bon grapat d’exemples. El primer d’ells – el més veterà - , és el de la comèdia construïda al voltant d’un sopar entre amics que posarà a prova vells vincles d’amistat , i desvetllarà secrets molt ben guardats. El segon – que en té alhora quelcom de variació del primer- és el model Yasmina Reza; el model construït per l’autora d’ “Art” o “ Un déu desconegut” que ha inspirat  altres  escènics recents  de vegades força notables: només cal pensar com exemple  en l’obra “El nom”. En el model Reza, un fet aparentment sense cap especial transcendència ( un quadre en blanc, la baralla escolar entre dos nens, el nom que li posaran uns pares a la criatura que és a punt de néixer o  la pregunta que formula un test i que es deixa anar a una reunió d’amics com si res, com si formés part de la diversió...) acaba tenint conseqüències ben transcendents pels implicats. Ficats en aquesta tessitura, els personatges d’ “El Test” comencen  a obrir la caixa dels trons, i llavors ja no hi ha qui aturi les revelacions i la caiguda de màscares. I tot i que – insisteixo- algunes d’aquestes caigudes de màscara  em semblen una mica massa obvies ( la de la molt integrista  militant anti sistema , n’és l’exemple més evident), el cert és que arribats a aquest punt, Vallejo demostra bona traça, sentit del ritme en les rèpliques i les situacions, i coneixement dels recursos a utilitzar per mantenir l’atenció de l’espectador. Compta  per això amb un repartiment que , amb l’excepció de David Vert, ha canviat del tot des de la primera vegada que l’espectacle va arribar a la cartellera. I potser a les noves incorporacions els hi mancava encara una mica de química el dia que vaig veure l’espectacle. Però segur que ja l’han creat, recolzant-se en aquest hàbil text i en la molt correcta direcció de Cristina Clemente.


Trivial