Carme Portaceli és una directora
inquieta, sempre atenta a les noves veus teatrals contemporànies.
Ara ha triat una peça complexa, d'Abi Morgan, una dramaturga coneguda
popularment sobretot per guions al cinema com la de Sufragistes.
Portaceli busca sempre la veu de la dona en el conflicte que
planteja la trama. En aquest sentit, Esplendor és una oportunitat
quasi única perquè les quatre veus són de dones: quatre
personatges que esperen un president de formes autoritàries que està
sent qüestionat al carrer i que necessita el suport de l'opinió
internacional.
L'obra necessita de la mirada de la
periodista per poder interrogar els espectadors de la platea. Perquè,
d'altra manera, seria un quadre un punt tribal, molt allunyat de
l'aparent democràcia occidental. De fet, és una aproximació
similar al d'aquell Penso en yu (Sala Beckett, Grec 2015) sense
utilitzar la primera persona i situant l'occidental en un espai
vulnerable. Míriam Iscla, de fet, acaba de representar un monòleg, Dona no reeducable (Lliure de Gràcia, 2015) que fa un retrat d'Anna Politkóvskaia. Aquella és, probablement, l'aproximacio més punyent de totes aquelles peces que
juguen amb la introducció d'un periodista perque entrevisi un
personatge complex i és perquè la protagonista mateixa és la periodista.
La tria de l'espai és estranya. Perquè
s'ha optat per deixar despullades les parets del Teatre Romea, i s'il·lumina de forma molt general (només amb el joc de llums del cop de
flaix). Aquesta fredor allunya molt del saló opulent que sí que
indica el piano, els gerros i els gots de cristalleria russa. La peça
insisteix en unes trucades de telèfon que són veritables amenaces
velades que s'amaguen. Però es fa estranya la necessitat d'aquestes
trucades a un fixe, quan serien molt més intrigants si les
invectives arribessin al mateix mòbil de la dona del president i les
seves acompanyants.
La peça parla de l'abús del poder, el mal de
l'exèrcit que ataca i atemoreix la població fins que aquesta es
rebel·la, i de quina misèria sobreviuen les ànimes rapinyaires. També de la la mort
convertida en espectacle mediàtic, sigui a través de la
retransmissió de la guerra d'Iraq o per un reportatge fotogràfic
sagnant, que faria els honors al World Press Photo o al Visa pour
l'image... Aquest abús, que avui s'està reproduint en molts governs
de mà militar propera, queda arraconat, lluny de la veritat i la
denúncia que podrien ser-ne testimonis.
L'obra la vam veure el primer dia de la
prèvia, pel que cal suposar que hi haurà matisos. També, fins i tot, aplicar una
benaurada tisorada a les repeticions de massa escenes que aporten
noves llums cada cop però que acaba sent molt més el repetit que el
que s'incorpora. Tot i així, cal celebrar el treball de les quatre
actrius. Iscla, amb una estirada i insegura dona del president;
Lluïsa Castell, com una dona feble, que només viu per sobreviure;
Laura Aubert, en un paper un punt sarcàstic però que explota una
agror que aguanta amb compostura (superant el seu domini dels papers
còmics, en els que sovint queda limitada) i, finalment, Gabriela Flores en un paper de periodista fotògraf (és creïble que encara es mogui
amb rodets de negatius?) molt amatent a desemmascarar la veritat, des de la prudència i l'enuig perquè l'han arraconat a un reportatge
intranscendent que acabarà resultant una crònica fotogràfica d'un
final de nissaga política.
