La referència més recent que em ve al cap de la reconeguda dramaturga i guionista Abi Morgan (Cardiff, Gal·les, 1968) és l'autoria del guió de la pel·lícula «Sufragistes (Suffragettes)», dirigida per Sarah Gavron el 2015, una història als voltants del primer quart de segle XX i la Primera Guerra Mundial que relata la lluita de les dones obreres angleses que s'uneixen al moviment internacional pel sufragi femení i per la igualtat dels seus drets laborals i socials. També es bo de recordar els guions cinematogràfics de «Shame» o «La dama de ferro (The Iron Lady)», premis Bafta els dos, aquest últim sobre l'exprimera ministra anglesa Margaret Thatcher. (...)
L'obra «Esplendor», que data de l'any 2000, és un d'aquests casos. El text no fa concessions a un discurs ni lineal ni senzill. S'enrevessa en constants flaixbacs i situa els seus quatre personatges —quatre dones— cara a cara amb els espectadors, amb minimonòlegs i confidències a peu d'escenari que volen desvelar algunes de les circumstàncies que mouen cadascuna de les protagonistes a actuar com actuen.
Però diria que alguna cosa se li ha escapat aquesta vegada a la directora Carme Portaceli. I dic que se li ha escapat perquè si bé l'obra garanteix que hauria de colpir els espectadors, tinc la sensació que el que fa és provocar-los una situació de desconcert, de no acabar d'entendre què els passa a les protagonistes —a vegades fins i tot amb pèrdua de segons quina part del discurs per una audició que l'obertura de l'escenari fa créixer més del que ja és habitual al Romea—, i de sortir del teatre havent presenciat un notable exercici teatral interpretatiu, però sense que arribi a esgarrapar les entranyes. I, com diria un bon anglès, et dol que sigui així per les expectatives creades gràcies a la trajectòria de l'autora i gairebé et cau la tassa de te per terra. (...)
«Nevada d'estiu», es podria titular aquesta versió catalana de l'obra «Esplendor» perquè la neu i la fredor cauen sobre la decadència del poder del tirà que s'esllangueix emblanquint-ho tot. I amb una mica d'imaginació, a un li vénen a la memòria les colpidores imatges boiroses en color ocre de la caiguda dels Ceausescu executats el 1989 pels seus botxins romanesos, a sang freda, com diria Truman Capote en la novel·la que va escriure estant a la Costa Brava.
«Esplendor» mostra quatre dones empresonades dins el seu destí que fugen de la caiguda del sistema que les ha emparat fins ara, el mateix sistema que ha emparat la societat europea dels últims setanta anys i que ara trontolla amb puixança de la xenofòbia i la ultradreta. Quatre dones i quatre símbols dels tentacles de la gran caiguda: l'opulència de la primera dama que vol mostrar un món irreal, la submissió de la seva millor amiga per defensar el poc que li queda al seu costat, l'astorament de la corresponsal de guerra que fa clic, clic, clic sobre els últims moments de l'esplendor de l'imperi i l'oportunisme de la presumpta intèrpret o traductora que s'embutxaca, per sobreviure en la catàstrofe, des d'un vulgar DVD de Disney fins a fer miques algunes de les porcellanes luxoses del saló. El poder s'esmicola en mil bocins.
