Tot passa al saló del palau d’un dictador. Quatre dones es reuneixen a l’elegant estança a l’espera que el tirà comparegui. El país està embrancat en una guerra civil i els ressons del conflicte es perceben dins de la mansió. Però el soroll dels trets no sembla alterar la vida de la dona del sàtrapa, que intenta ocultar la incertesa en la qual viu mostrant una aparent normalitat. En aquest pertorbador clima transcorre Esplendor, d’Abi Morgan (Cardiff, 1968), que ha arribat al teatre Romea dins del festival Grec.
La dificultat de portar a escena tota la càrrega psicològica d’aquest claustrofòbic ambient és considerable. El text de la guionista de Sufraguistas, La Dama de Hierro i Shame, de to marcadament ibsenià, exigeix que el muntatge mostri com afecta el món interior d’aquestes dones la tensió de les escaramusses bèl·liques que succeeixen fora de l’esplendorós àmbit. Carme Portaceli, tan encertada en la direcció de produccions com Krum i El president, no ha acabat de tocar la tecla adequada i el relat arriba a la sala amb distanciament, propiciat a més per una mala sonorització.
Interessa el que es diu i també com es diu, a l’abordar el rerefons de la fragilitat del poder i de les reaccions dels éssers humans en situacions límit com les que es donen en una guerra, però el missatge no aconsegueix implicar emocionalment l’espec-tador malgrat els esforços de les intèrprets.
Míriam Iscla, de gran presència escènica i impecable dicció, dóna ales al rol de la dona del president. L’encertada caracterització la presenta lluint un elegant vestit jaqueta i amb una permanent copa de vodka a la mà. L’obra accentua el perfil d’una dona fidel al seu marit però que mira cap a l’altre costat quan aquest agita el ventilador de la injustícia.
Tot està preparat perquè la corresponsal de guerra d’una agència internacional (una estupenda Gabriela Flores) li faci una foto al sàtrapa, però passen les hores i aquest no apareix. Les coses a palau tampoc fan bona pinta. Sona el telèfon i el personal del servei no l’atén. Tot apunta que ha passat alguna cosa irremeiable i creix la sensació d’angoixa que ja es reflecteix en les reaccions de tothom.
Amb la dona també hi ha la seva millor amiga (Lluïsa Castells, que brilla encarnant un personatge víctima del tirà). És una supervivent que intenta evitar que els seus fills segueixin la sort del seu executat marit i antic company d’escola del president. Laura Aubert recrea, amb molta desimboltura, la intèrpret contractada per a la trobada. És una noia espavilada que sap molt bé com aprofitar-se del personal que demana els seus serveis i practica la cleptomania acumulant els objectes de valor que se li posen davant. Una obra per a la reflexió però a la qual falta un encaix dramatúrgic més encertat.
