E.V.A.

informació obra



Autoria:
Julio Manrique, Alfonso Sánchez, Ana Graciani
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Producció:
T de Teatre, Grec 2017 Festival de Barcelona, Teatre Romea
Sinopsi:

T de Teatre celebra els 25 anys dalt dels escenaris amb una aventura molt especial: E.V.A.. Després d’abordar temes com la maternitat, el sexe, les crisis generacionals i la pràctica escènica, el dolor serà el protagonista d’aquesta obra. 

E.V.A. és l'Escala Visual Analògica del Dolor i també és una comèdia dramàtica on quatre històries creuades de quatre ex-companyes d’escola ens faran reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes. El dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el  dolor vital, el moral, el quotidià, el de l'ànima...

Crítica: E.V.A.

05/07/2017

Valentes, tiren el fons d'armari

per Jordi Bordes

Fons d'armari és aquella roba que no acaba de passar mai de moda. Que sempre es pot portar. Té un tall formal. Les T de Teatre han disfrutat d'una marca de la casa, una forma de fer (monòlegs picats de dones sobre la quotidianeïtat) que els va donar molt bon resultat. Era el seu fons d'armari. Però van decidir que elles volien disfrutar treballant i afrontar nous reptes. Des de fa més d'una dècada (ara tot just en celebren 25!) es rebel·len contra el que el públic de sempre els espera d'elles. Sempre la pregunta del Jet lag o les referències a aquelles mítiques obres iniciàtiques com Homes (tot just ara, s'han atrevit a fer una nova versió que no fa justícia al record). Doncs no. Elles volen canya.

Aquest E.V.A. és un joc evident que T de Teatre elimina el fons d'armari. Com la mestra d'institut que procura trobar la pau interior amb un estrambòtic coach japonès amb quimono. Dins de l'armari, hi trobaran, això sí les seves pors, les seves culpes i la seva cruel adolescència. Julio Manrique ha bastit amb Cristina Genebat i Marc Artigau un artilugi teatral per mòduls. Com si fos un atractiu moble dels que es compren a les botigues modernetes. Si els personatges pateixen en anar descobrint la seva buidor i adonar-se de les conseqüències de la seva crueltat, el públic es pot enriolar momentàniament per passatges d'humor negre i, sobretot, es veu les actrius disfrutar amb uns personatges complexos. És una obra molt coral, en què al  costat de les quatre de T de Teatre (Rosa Gàmiz, Marta Pérez, Carme Pla i Àgata Roca) repeteixen Albert Ribalta i Jordi Rico i pessiga petits personatges Carolina Morro, la filla artística de la companyia que es demostra molt versàtil. T de Teatre prova de posar-se reptes canviant d'autor i director però procura mantenir estable l'equip d'actors. Això pot ser perillós perquè repeteixin rols característics, però en aquesta ocasió, Manrique les ha tensades (sobretot les conegudíssimes T de Teatre) en colors nous. Com quan Àgata Roca canta o quan Marta Pérez té un paper molt fosc del que, aquest cop, no s'hi busca pinzellada d'humor cínic. 

Les T de Teatre són així. Des de fa més de 10 anys. Volen imposar-se nous personatges. Però ho fan amb una factura, sempre, molt elegant. Un espai escènic que es desplega i que sorprèn l'audiència. Julio Manrique, per una altra banda, ha traslladat aquell joc d'escenes que es creuen en un restaurant, a l'hora de sopar (Coses que dèiem avui, Sala Beckett 2010) de Neil Labute. Ara, en dos ciutats ben distants (com és un local a Estocolom i, un altre, a Barcelona). El teatre permet crear tantes convencions i codis com calgui per presentar l'acció dinàmica i atractiva. Sobta, en canvi, una excessiva explicació (si més no en les funcions de prèvia que és quan vam assistir-hi) final de trucada de telèfon entre l'anestesista i el seu traductor. Realment, amb un missatge al contestador d'una sola frase, ja és suficient per insinuar una sortida a tota una vida amargada per un fantasma ingovernable. 

Bon treball. Es mereix gira. A Catalunya i més enllà. L'ambició de T de Teatre no afluixa. I això és un valor que cal celebrar. I reivindicar. Però és que, a més, aquest cop (com ja va passar amb Delicades, al 2010 de Sanzol i el Dones com jo, dirigir i escrit per Pau Miró, al 2014) l'aventura arriba a bon port. I això no es produeix sempre. El teatre no s'acontenta amb una línia de roba. Sempre indaga en els esgarips de les peces.