E.V.A.

Teatre

informació obra


Autoria:
Julio Manrique, Alfonso Sánchez, Ana Graciani
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
T de Teatre, Grec 2017 Festival de Barcelona, Teatre Romea
Sinopsi:

T de Teatre celebra els 25 anys dalt dels escenaris amb una aventura molt especial: E.V.A.. Després d’abordar temes com la maternitat, el sexe, les crisis generacionals i la pràctica escènica, el dolor serà el protagonista d’aquesta obra. 

E.V.A. és l'Escala Visual Analògica del Dolor i també és una comèdia dramàtica on quatre històries creuades de quatre ex-companyes d’escola ens faran reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes. El dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el  dolor vital, el moral, el quotidià, el de l'ànima...

Crítica: E.V.A.

06/07/2017

Un armari mirall de 25 anys

per Andreu Sotorra

Que difícil que és convèncer un auditori teatral predisposat a trobar l'etiqueta de l'humor quan del que es tracta és de reflectir el dolor que pateixen cadascuna de les dones protagonistes d'aquesta nova aposta de T de Teatre que commemora els 25 anys de l'eclosió de la companyia des d'aquells «Petits contes misògins», descoberta juvenil de l'Institut del Teatre del 1991 que, sense pecar de nostàlgia, es pot dir que encara no s'han superat, tot i que sí que s'han imitat sense el mateix resultat ni la mateixa capacitat de sorpresa.

Així, doncs, ara les T de Teatre demanen que els espectadors que es preparen les funcions com a bons minyons abans d'entrar al teatre sàpiguen que l'acrònim «EVA» és el que defineix l'escala mèdica per avaluar el grau de dolor d'un pacient. ¿I si no ets espectador bon minyó què...? Doncs, aleshores, t'exposes a pensar que les T de Teatre continuen amb la comèdia i amb l'humor de sempre que les va fer populars i que, mira, ves, s'han pres la llicència d'embolicar-ho una mica per fer-ho més interessant i com que, entre les veteranes de la companyia, hi ha l'actriu Carolina Morro —jove hereva del 25 aniversari—, que fa diferents papers de l'auca: d'ajudant de direcció de l'espectacle amb Julio Manrique, de filla d'un dels personatges, amb nom de fonts Eva, de cangur de les criatures d'un altre dels personatges, de cambrera en un restaurant d'upa de Copenhaguen amb un anglès excel·lent i de cambrera d'anar per casa en un local de tercer ordre a Barcelona, acabes interpretant que la metàfora intel·lectual potser rau en el fet de relacionar l'acrònim EVA amb el nom de fonts Eva —el de la noia aquella de la poma que ens ha costat tan cara— i que en el fons, de dolor, res, sinó alegria, alegria, que la colla fa 25 anys i s'ha de celebrar, ni que sigui cedint el pas a la nova generació que va néixer quan les T de Teatre també naixien. I per això l'auditori correspon a algunes de les escenes de l'obra «E.V.A.» amb sonores riallades perquè, de la mateixa manera que diuen que qui canta els seus mals espanta, també es pot dir que rient-se'n del dolor se n'espanten els efectes.

A «E.V.A.» hi ha quatre obres en una, potser perquè l'autoria també és compartida entre Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. D'una banda, el cas de la Lola (Rosa Gàmiz) una venedora d'immobiliària amb bessons, engabiada per la vida; el cas de la Paloma (Marta Pérez / Chantal Aimée, en algunes funcions) una prestigiosa anestesista que es mou entre Copenhaguen i Barcelona i que acaba sent el moll de l'os de l'obra que toca un tema tan d'actualitat com el buylling; el cas de la Clara (Carme Pla), una professora d'història d'institut en excedència que fa net del seu passat (atenció a l'armari), amb una filla que marxa de casa per fer un màster a l'estranger (Eva) i amb un pare... desconegut; i el cas d'Àgata Roca (Àgata), una actriu en ple dies d'assaig, amb dubtes sobre si podrà interpretar una cançó, que té la mare en una residència d'on l'avisen precisament que ha fet una escapada amb un altre intern del centre.

Ningú no pot negar que, de cadascuna, se'n podria fer una seqüela (E.V.A 1... E.V.A. 2... E.V.A. 3... i així anar tirant). Però la companyia ha condensat en una hora i tres quarts totes aquestes vides que són més paral·les del que sembla al principi de l'obra perquè al final acaben trobant-se plegades com a velles amistats d'adolescència oblidades en el passat, amb els seus secrets d'aleshores i amb els seus desitjos adolescents escrits en cartes com a treballs de redacció.

Aquest dinamisme i els salts que es produeixen entre cadascuna de les trames fa que el muntatge passi volant i que, al marge d'alguns moments de diàleg que són més convencionals que decisius per al desenvolupament de la jugada, es vagi configurant una història que, ara sí, esborra el somriure de l'auditori perquè amaga el veritable dolor que l'obra vol reflectir en la pell de cadascuna de les protagonistes.

Per descomptat, el protagonisme se l'emporten elles, que per això és fa la festa d'aniversari, però seria injust deixar de banda els diferents doblets que hi fan dos habituals de la companyia: els actors Albert Ribalta i Jordi Rico. El primer hi fa de japonès en una subtil ironia de la bestseller gurú japonesa de fama mundial dedicada a recomanar com posar ordre no només als armaris sinó a la vida, Marie Kondo; hi fa també de mosso d'esquadra quan s'informa l'Àgata de la fugida de la residència de la seva mare (per cert, que apareix en vídeo (Carme Fortuny) i, en un fugaç entrar i sortir enregistrat també en vídeo de Mamen Duch); i hi fa també de coach i antic amic d'adolescència, secretament enamorat del remolí impetuós que és la Lola. I, per la seva banda, l'actor Jordi Rico, també fa doblet: auxiliar de residència i coneixedor del piular dels ocells com un ornitòleg expert; i intèrpret de traducció simultània a Copenhaguen, enamorat de la prestigiosa anestesista.

Del realisme de la maduresa del present —fins i tot l'Àgata actriu de ficció fa una referència al veterà crític teatral Benach!— a l'idealisme adolescent en un salt en el temps amb càmera de vídeo en directe inclosa i banda sonora de fons. L'escenografia facilita enginyosament els canvis d'espai i de temps, sempre a la vista i sense gaires trasbalsos, permetent, a més, que a vegades faci l'efecte que es vegi la trama multiplicada per quatre seccionada en quatre escenaris diferents, com si fossin quatre pantalles.

De Copenhaguen a Barcelona. De la residència de gent gran a la casa de la Lola on l'Eva fa de cangur. Del restaurant de tercer ordre de Barcelona al pis de la professora Clara on un armari ple de roba vella i capses plenes de records del passat introdueix en l'obra el gènere fantàstic i el somni dels contes infantils i fins i tot es permet una sessió adolescent de caire espiritista que aclarirà per fi als espectadors perquè l'obra es diu «E.V.A.» i és, com deia, al principi, l'acrònim de la mesura del dolor. Sense desvelar res, es podria dir que a «E.V.A.» qui anestesia l'última, anestesia millor. (...)