E.V.A.

Teatre

informació obra


Autoria:
Julio Manrique, Alfonso Sánchez, Ana Graciani
Direcció:
Julio Manrique
Intèrprets:
Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
T de Teatre, Grec 2017 Festival de Barcelona, Teatre Romea
Sinopsi:

T de Teatre celebra els 25 anys dalt dels escenaris amb una aventura molt especial: E.V.A.. Després d’abordar temes com la maternitat, el sexe, les crisis generacionals i la pràctica escènica, el dolor serà el protagonista d’aquesta obra. 

E.V.A. és l'Escala Visual Analògica del Dolor i també és una comèdia dramàtica on quatre històries creuades de quatre ex-companyes d’escola ens faran reflexionar sobre el dolor, la seva poètica i les seves formes. El dolor físic, el crònic, el somàtic, el neuropàtic, el  dolor vital, el moral, el quotidià, el de l'ànima...

Crítica: E.V.A.

11/07/2017

Per molts anys!

per Núria Sàbat

Rosa Gámiz, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca i Mamen Duch –aquesta última des de la llunyania– acompanyades dels seus còmplices habituals, Albert Ribalta i Jordi Rico, i de Carolina Morro, la seva simbòlica Eva, celebren 25 anys dalt l’escenari, un quart de segle de professió, d’amistat i de vivències. I ho fan bufant conjuntament les espelmes d’un pastís que volen compartir amb un públic que les ha anat seguint des dels inicis. 

El segell T de Teatre sempre ha estat ben visible en gairebé tots els espectacles de la companyia, associat normalment a un registre còmic i un pèl naif que ja fa temps va evolucionar cap a viaranys menys estereotipats, tot buscant el suport de diferents autors o directors que han sabut respectar la seva idiosincràsia.

Aquest cop –l’ocasió ho mereixia– les mans amigues han estat les de Julio Manrique, Marc Artigau i Cristina Genebat.

I, d’entre tots, n’ha sortit E.V.A.; les sigles d’una escala visual analògica que permet avaluar la intensitat del dolor. I és que l’obra va d’això; del dolor. Del dolor “objectiu” o físic –lligat per exemple a la malaltia, intrínsec a la mateixa vida i que segons la filosofia xinesa cal saber acceptar per conviure-hi–, i del que provoca un patiment innecessari, més lligat a les emocions, que cal superar. Créixer, fer-se gran, adonar-se del que es va perdent i del que perdura, recuperar un passat que haurà determinat el futur i ser conscients que de vegades, com a la Clara, no ens cal un armari nou, sinó reorganitzar el vell.

Esquitxada d’humor, d’ironia –de vegades prou malèvola– i de tendresa, l’obra palesa algunes de les xacres actuals: des del bulling al desig de l’eterna joventut, passant per les diferències generacionals. El dolor de saber-nos fràgils, vulnerables, però també la joia immensa de sentir-nos vius.

E.V.A. aplega quatre històries quotidianes, les de les seves quatre protagonistes, enllaçades a través de la figura d’Eva, la filla de la Clara, que acaba de fer 25 anys. La posada en escena és atractiva i actual, i juga amb una escenografia polivalent que permet definir els diferents espais –geriàtric, restaurant, habitació...– que la il·luminació de Jaume Ventura i la música de Marco Mezquida ajuden a convertir en ambients ben definits, i compta també amb la presència, que ja sembla ineludible, de la gravació i projecció en directe, així com del fet interessant de jugar amb elements reals –el nom d’alguns dels intèrprets o les referències a sèries realitzades pel grup– i de ficció.