A l'escena, els artistes actuen com veritables creadors: són deus ateus. S'atreveixen a ensamblar disciplines artístiques i fer-les ballar dalt d'una rentadora, a recomposar el Gènesi de la Bíblia amb algunes presències intrigants, a reviure la pintura com qui repassa un llibre d'Història de l'Art de 2n de Batxillerat (o de COU, depenent de la generació). Les creadores de My!Laika signen la 25a edició del Circ d'Hivern de l'Ateneu Popular de Nou Barris. I proposen una dramatúrgia crepuscular en què la dansa domina el terra (en la que també té cabuda un cert contorsionisme) i el circ es reserva als aeris, al Cel. En aquesta mena de purgatori que han transformat l'escena de Nou Barris (que estrena noves butaques i grada!) hi sobrevola la incertesa de Sopa i el que el vent no s'emporta, el surrealisme de Nu, la foscor de Soterrani còsmic. A Fins i tot la foscor, tenen la destresa de no carregar la gestualitat, ni la paraula. Tot queda insinuat, en un equilibri estrany però ben mesurat.
És un treball que alterna la dansa amb el pes específic de Junyi Sun, que té una força absorbent com la d'un dimoni en una discoteca de platja, amb les ombres que deambulen per segon i tercer pla. I és que, alternen el quadre net aeri, sigui gronxant-se més enllà de les bambolines o contornejant-se dalt d'un trapezi, amb el terra molt més brut, contradictori, que costa d'enfocar. És una acció volguda, que combina molt bé amb aquesta sensació de creuament de tot, en què hi cap la guitarra elèctrica, el baix i la bateria i també una pilota de voleibol, unes pantalles sintonitzades per captar les vibracions pèlviques i una persiana que, ara és un Kebab, ara un nou escenari d'on surten tons d'un Romanticisme grotesc. Va molt bé per parlar d'aquest món ambigu, d'ombres, desigs i pors, que l'Art ha anat teixint i que el circ i la dansa (per moment pot recordar al treball inquietant de Peeping Tom amb peces com Vader, Moeder, Kind) li dóna una sensació angoixant, i alhora una certa despreocupació: Els artistes creen sabent que deixen els fantasmes a l'escenari. També en feien referència a Aaart, al Circ d'Hivern del 2013.
My!Laika s'ha prodigat poc a Barcelona. Van tenir mala sort amb el Popcorn machine, de la primera edició del Grec de Ramon Simó (2012). Perquè tot i que aquell Grec va voler remarcar el circ contemporani, van fallar en l'emplaçament (a tocar de les fonts de Montjuïc) i el seu món freak, quedava totalment desplaçat per la banda sonora de les fonts i el brogit dels turistes incapaços de comprendre què hi feia una vela de circ davant de l'edifici del Mies van der Rohe. Ara, aquesta producció a Nou Barris, els torna a posar a lloc. Tenen potència suficient perquè interessi a programacions d'adults d'arreu, alternant català, castellà i anglès. És una peça d'una foscor inquietant que gaudirà més el públic adult però en la sessió escolar que hi vam assistir, la canalla no hi va perdre passada. Estaven capturats per unes escenes d'una radicalitat potser excessiva.
