Potser encara no us en heu assabentat , perquè tal i com alerta Mercè Martínez amb raonaments carregats de raó en unes piulades que han corregut com la pólvora , encara no esteu omplint el Teatre Condal on aquest espectacle es representa de la forma com aquest espectacle es mereix. Però el cas és que ara mateix tenim a la nostra cartellera un irresistible ( i en molts sentits, meravellós) divertiment musical que ens permet gaudir de les molt hilarants coses que un ciutadà romà de fa milers d’anys es podia trobar quan anava camí del Forum, i comprovar com d’hilarants continuen resultant-li aquestes coses a un ciutadà barceloní d’ara mateix. I que ens permet també recuperar un dels grans clàssics del teatre musical nascut a Broadway , amb el plaer que dóna saber que trobar-te cara a cara amb un clàssic, es pot convertir en una veritable festa. I que (last but not least; diguem-ho en la llengua amb la qual el mestre Sondheim feia genialitats quan es posava a escriure lletres per a les seves cançons, tot deixant així constància de les virtuts de la poliglòtia ), fa tot això servint-se de la nostra tan maltractada llengua catalana tant a l’hora de parlar com a l’hora de cantar; i per cert que aquí tothom canta més que bé, i a tothom se li entén més que bé allò que canta, gràcies a una excel·lent sonorització. Tornant al català: cal deixar constància que , poc a poc però implacablement, la llengua catalana es veu també cada cop més arraconada als nostres escenaris. Això malgrat que no fa massa, aquests mateixos escenaris eren encara un dels pocs reductes en els quals expressar-se en català formava part de la més estricta normalitat, i gairebé ningú no qüestionava aquest imprescindible protagonisme , en cap cas exclusiu .
Ara, fins i tot aquelles institucions teatrals amb caràcter municipal o nacional que haurien de tenir la preservació de la llengua com un dels seus objectius intocables, es comporten amb preocupant relaxació pel que fa a aquest tema. Però ( i tornant al gènere que avui ens ocupa ) no pas fa massa, en una època gens llunyana que malgrat tot va camí de convertir-se en un llunyà miratge, Barcelona va viure un moment pletòric pel que fa a això del teatre musical servit en català . Un moment en el qual, i per seguir una mica més en companyia de Sondheim, es va convertir en fantàstica costum trobar-te pels escenaris representacions catalanes de “Sweeney Todd”, “A llittle night music”, “Company”, “Casem-nos una mica” “Merrily We Roll Along” o “Assassins” , tot compartint sovint cartellera amb joies del West End com ara “Germans de sang” o grans èxits de l’Off Broadway com ara “T’estimo, ets perfecte... ja et canviaré” o “No son maneres de matar una dona” (no li feu cas a la incorrecció política del títol; l’obra és una gens incorrecte delícia). I, per cert, en la practica totalitat dels casos, aquestes versions catalanes constituïen estrenes absolutes a tot l’Estat , que , acompanyades de les grans creacions autòctones de Dagoll Dagom, o d’aquells espectacles d’El musical més petit en els quals la companya ens oferia un grapat de temes emblemàtics del gènere traduïts també al català, van portar-nos a creure que l’ara tan decadent en tants aspectes i llavors tan brillant Barcelona , podia convertir-se també en la capital mediterrània del teatre musical. Això , fins que vam deixar que la capital de totes les espanyes ens prengués el protagonisme també en aquest territori, en gran mesura (tampoc es tracta de recórrer al victimisme) potser per culpa nostra: caldria preguntar-se si no vam potser deixar passar de llarg oportunitats que hauríem tingut que saber rendibilitzar.
Però deixem de banda l’hemeroteca que convida a la nostàlgia, per tal de centrar-nos en un present que, quan travesses les portes del Condal, et transporta també una mica cap aquell un xic gloriós passat que acabo d’evocar. I és que, tot partint de la producció de l’obra que Focus i Daniel Anglès van presentar l’any passat al Festival de Mèrida abans d’estrenar-la al Teatro La Latina de Madrid, aquest “Golfus” amb repartiment renovat que ara parla en català tot servint-se de l’estupenda adaptació signada per Marc Gómez i el mateix Anglès, sap molt bé com transmetre’t tota l’efervescent alegria del gloriós original del qual parteix. Ara fa una mica més de seixanta anys, Burt Shevelove i Larry Gelbart van agafar tres comèdies de Plaute ( “Pseudolus”, “Miles Gloriosus” i “Mostellaria”) , les van anar retallant i apedaçant lliurament al seu gust, però amb molta gràcia i sent alhora molt infidelment fidels als tres originals, i en van acabar fent de tot plegat un molt brillant vaudeville musical . I li van oferir d’una vegada (ell, se’n moria de ganes) a Stephen Sondheim l’oportunitat d’exhibir al complert el seu talent a un escenari professional: fins llavors, el futur creador de “Follies” només havia pogut demostrar el seu enginy com a lletrista en dues obres que, això sí, van esdevenir també dos clàssics instantanis: “West Side Story” i “Gypsy”. Però aquest cop, podia presumir també d’haver creat una meravellosa partitura , el primer tema de la qual , el cèlebre “Comedy Tonight”, estava destinant a convertir-se alhora en tot un himne amb quelcom de gran tribut a l’ofici de comediant. Curiosament, la pluja de Premis Tony que va reconèixer aquell espectacle titulat “A Funny Thing Happened on the Way to the Forum” com el millor musical de la temporada , va passar de llarg pel que fa a aquestes composicions musicals que, per cert, van ser també reduïdes a la seva mínima expressió quan Richard Lester va filmar l’adaptació cinematogràfica de l’obra: malgrat la seva experiència amb The Beatles, Lester va optar per deixar força de banda la música per tal de centrar-se en l’humor , i el resultat va ser una molt bona comèdia musical... molt poc musical. Però amb el temps , aquests temes que ens presenten la cara més festiva del seu creador, han acabat per convertir-se també en joies imprescindibles del repertori.
I aquests temes sonen d’allò més bé en mans ( i des de les goles) d’un repartiment que Jordi Bosch encapçala amb tota la vis còmica que el caracteritza quan es posa a fer comèdia : a hores d’ara, crec que no cal recordar que som davant d’un dels nostres més notables comediants . Per cert que el seu paper, el de l’esclau Pseudolus, va ser escrit a mida per tal que un altre comediant genial, el gran Zero Mostel al qual trobeu també com a protagonista de la pel·lícula, pogués lluir-se a gust. El problema amb Mostel era que, un cop a l’escenari i un cop passada la nit d’estrena, ningú podia controlar mai fins a quin punt les seves ganes de posar-se a improvisar podien acabar traient alhora de polleguera la resta de la companyia, per moltes rialles que despertessin entre el públic. Mostel, un cop el deixaves anar a escena, se la podia fer tota seva en pla gairebé totalitari. Per contra, la discreció de Bosch i la molt mesurada direcció d’un Daniel Anglès que controla alhora amb metrònom el ritme de la comèdia i de cadascun dels seus gags visuals, verbals o musicals, accentuen el caràcter coral d’un muntatge en el qual, començant per la mateixa Mercè Martínez, tothom gaudeix del seu moment de lluïment. O dels seus molts moments de lluïment, com passa en els cas del Hysterum del meravellós Frank Capdet, intentant controlar els seus atacs d’ansietat un xic histèrics posant-li a la situació una mica de calma ( la que li ofereix el tema “I’m Calm”). O com passa amb totes les amoroses aparicions de la parella romàntica fins a dir prou d’aquesta història, la formada per L’Eros d’Eloi Gómez (deliciosament saltarí i babau) i la Philia d’Ana San Martín (deliciosament provocativa , quan es tracta de complir amb els seus deures com a cortesana que encara no s’ha estrenat en el seu ofici). Per cert: seguint l’exemple dels muntatges dirigits pel britànic John Doyle, aquí a tot el repartiment li toca també carregar amb un instrument musical i fer que d’ell en surtin harmonies no desafinades. I cal dir que se’n surt del repte amb molta dignitat.
Dit tot això, no puc deixar alhora d’afegir que no em resulta massa convicent el concepte triat per Anglès a l’hora de concebre la seva producció. Anglès prescindeix de les tres mansions romanes per les quals deambulen els personatges de la farsa original amb aquell constant obrir i tancar de portes propi del vodevil. I les substitueix per tres carromats , d’aquests que utilitzen els circs nòmades i utilitzaven els comediants d’altres temps per anar de poble en poble. Del que es tracta, tot servint-se una mica com a excusa un xic forçada de la lletra del ja esmentat “Comedy Tonight” , és de retre-li una mena d’homenatge a aquells comediants , que se’ns presenten amb un toc de figures extretes de la Commedia dell’arte , però que bàsicament , actuen, es vesteixen i es maquillen com a pallassos. Malgrat que el llibret demana a crits una Roma si vols tu de cartó pedra ben visible, i uns romans i unes romanes si vols tu vestits com si haguessin acabat de sortir d’una botiga de Menkes, l’escenari s’omple de pallassos i més pallassos , que busquen la rialla una mica forçada abans que comenci la funció, que omplen també de supèrflues pallassades l’entreacte, i que s’escolen massa sovint allà on la comèdia i la música que l’acompanya no els demanava per a res. Convertir l’esbojarrada Roma de Plaute, Sondheim i companyia en una mena de pista de circ, em sembla una opció equivocada que , per moments, posa lleugerament en perill l’indubtable gràcia de tot plegat. Però per sort, la perfecta simbiosis entre música i humor de l’original, la precisa direcció d’Anglès, i la qualitat global del molt equilibrat repartiment, s’imposen a la pallassada, i et fan gaudir plenament d’aquesta colla de golfos a la romana.
