Fins al 20 de novembre podeu gaudir al Teatre Condal de Golfus de Roma, l'adaptació catalana de l'exitós musical de Stephen Sondheim A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1962), amb llibret de Burt Shevelove i Larry Gelbart. Des de la direcció i la concepció mateixa del projecte, Daniel Anglès lidera un espectacle que es va estrenar a Mèrida ‒és una coproducció de Focus i del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida‒, va poder veure's a Madrid i arriba ara al Paral·lel, en català i amb un equip de luxe.
Tot comença amb un breu número de pallassos i una pletòrica desfilada de l'orquestra i l'elenc, en un engrescador pròleg que predisposa molt favorablement a la comèdia; també el final serà apoteòsic. El filtre clown pot semblar, fins a cert punt, innecessari, però la fusió entre els personatges plautins, els referents de la Commedia dell’arte i els pallassos de pista suposa una simpàtica actualització ‒gens injustificada, per la manera com han evolucionat els tipus de la comèdia‒, reforça el codi i crea una major complicitat. En l'apartat plàstic ‒tant el vestuari com l'espai van a càrrec de Montse Amenós; la caracterització és obra de Núria Llunell‒, l'estètica circense s'estén a l'escenografia: les tres cases romanes adopten l'aparença de caravanes o barraques de circ amb rètols lluminosos. D'altra banda, cada personatge s'identifica amb un instrument, i hi ha un tràfec constant i molt orgànic entre l'escenari i les tarimes dels músics. Els temes de Sondheim ‒amb arranjaments de Sergi Cuenca‒ sonen admirablement bé sota la direcció de Xavier Mestres.
L'elenc, multifuncional i competent, brilla tant en la part actoral com en la musical. Està encapçalat per Jordi Bosch, mestre de cerimònies i encantador Prologus que regala els espectadors amb irònics epítets ‒“distingit, cultíssim i erudit públic”‒, s'encomana als déus de la comèdia i fa rimar “històries” amb “cabòries” ‒o “farsa” amb “mofar-se”‒, d'acord amb la impecable versió de Daniel Anglès i Marc Gómez. El personatge que encarnarà és Pseudolus, el servus o esclau, protagonista habitual de les comèdies plautines. Murri, trapella i llagoter quan cal, persegueix la llibertat i ordirà tota una trama ‒cada cop més envitricollada‒ perquè el seu jove amo, l'inexpert Eros, aconsegueixi l'amor de la meretrix Philia. Eros i Philia, quin acudit. I és que eròfils o erotòfils ho són tots, des dels esclaus fins als amos i els militars fanfarrons.
La parella de joves enamorats està interpretada per dos actors virtuosos i plens d'energia, molt ben coreografiats per Oscar Reyes. En el paper d'Eros, adulescens voluble i pocatraça, Eloi Gómez avança tot fent saltirons i piruetes, com si fos ‒el nom fa la cosa‒ l'alat déu de l'amor, que, de fet, apareix replicat en un Proteic-Cupidell amb perruca de color rosa. No queda enrere, quant a domini vocal i excel·lència actoral, Ana San Martín: com a Philia ‒esclava i ingènua, cortesana i verge‒, obeeix amb gestos extremats el seu suposat destí, alhora que segueix la crida de l'amor.
Roger Julià ‒pallasso sorrut‒ interpreta el pare d'Eros, Senex, un nom que és antonomàsia d'un dels personatges clàssics de la comèdia plautina, el vell libidinós que acaba competint amb el seu fill per obtenir els favors de la prostituta. Mercè Martínez assumeix el rol de Domina, la temperamental esposa; porta la cara ben blanca, un crepat antològic i botes de dominatrix, i desitjaríem veure-la més estona en escena. L’Hysterium de Frank Capdet, esclau en cap ‒el terme ja té gràcia‒, va creixent en comicitat, com a clown de l'august-Bosch i fins a l'esclat final; resulten impagables el número musical amb el llaüt i el tràngol de fer-se passar per una donzella morta. D'altra banda, destaquen Víctor Arbelo, que fixa molt plàsticament l'estereotip ‒hiperbòlic i anabolitzat‒ del Miles Gloriosus, i OriolO, que fusiona el personatge del vell Erronius amb la figura del pallasso rodamon. Resulta tot un encert l'elecció de Meritxell Duró com a Lycus ‒el proxeneta ha canviat aquí de gènere‒: meravellosament caracteritzada i amb l'acordió com a instrument distintiu, desborda d'energia i clava les rèpliques. La vistosa desfilada de cortesanes inclou bessons eteris que toquen el violí i un jove musculós amb mallot de lleopard i flauta travessera.
Golfus de Roma és un embolic colossal, que es cabdella i descabdella en un carrer d'aquells que porten al fòrum de Roma i on hi ha tota mena de tràfics. Entre corredisses, acrobàcies i faldilles arlequinades, els personatges s'inventen pestes i fantasmes, preparen pocions afrodisíaques, es transvesteixen i intercanvien braçalets ‒aquí fetitxes o amulets de l'anagnòrisi còmica, sempre present en Plaute‒. L'enrevessat argument genera molt de moviment escènic i demana dels intèrprets una gran precisió a l'hora de col·locar els gags. A la segona part, l'acció es multiplica esbojarrada perquè les diferents trames i maquinacions xoquen irremeiablement, en un trepidant amuntegar-se vers el desenllaç. El llibret original ‒contaminatio contemporània‒ amalgama tres comèdies romanes i hi afegeix motius recurrents de la producció plautina, però és mèrit de Daniel Anglès i de tota la troupe ‒artística i tècnica‒ que l'argument resulti entenedor i hilarant; la part musical, superba; l'estètica, atractiva i eficaç. Un espectacle feliç.
Article publicat a Núvol el 12 d'octubre de 2022
