Amb la Juana Dolores, artista sempre insatisfeta del món i de la relació tòxica entre els humans, no es poden escriure crítiques convencionals; només, en tot cas, cartes de reclamació a alguna empresa de consum. En l'estiu més Barbie del segle, la Dolores (Massa diva per a un moviment assembleari) segueix cavalcant sola reclamant l'atenció del castell de les Polly Pocket, una col·lecció en la que no hi té el seu Kent particular. En el seu castell màgic (que s'il·lumina i es desplega amb més posicions que l'índex senzillet del Kamasutra proletari, que no té l'exuberància de les flaires orientals, si no una potent fragancia a Brummel) no hi ha lloc per a cap dormitori. I a la torre en la que s'hauria punxat la Bella Dorment només hi ha lloc per a una sola nina. Ni tant sols el lesbianisme es contempla en un passatge en el que només, doncs, hi cap, una masturbació a peu dret. No hi cabria, doncs la demostració inicial de Dolores estirada, taconejant de plaer.
L'intent de Juana Dolores és la de construir el seu estat feminista ideal, com ho va fer Maquiavel amb El príncep. I que Gramsci (segons explica la mateixa artista) va provar de subvertir en l'estat comunista ideal. El feminisme de Dolores, com tot en què ella exposa, parteix d'un jo central, desmesurat i impenitent, que provoca i que s'humilia, que presenta amb un dispositiu de tres pantalles gegants de fons, sempre en actiu, aportant contingut complementari a la seva exposició. Ella s'atreveix a mantenir un duel amb la imatge i, sovint en resulta guanyadora (tot i que els ulls acostumin a quedar esclavitzats per les imatges editades com es va fer evident en peces com Foot-Ball). Juga a favor perquè, en aquests passatges, ella llegeix atestats policials mentre, a la pantalla, es va escrivint en pantalla alguns dels postulats de Gramsci o de Maquiavel. Més complicat és combatre amb el vídeo que ven la caseta de la Polly pocket o amb les escenes de sexe dur amb convidades com Pamela Anderson, Kim Kandarshian en espais idíl·lics o la pròpia Dolores, en un pis amb finestra estreta translúcida a un pati interior del Raval, possiblement. Save The queen implora l'artista com a contraposició en un mirall màgic com el de la malvada que persegueix la pàmfila de la Blancaneus
No hi ha la solemnitat d'Angélica Lidell (Terebrante), però sí el seu discurs controvertit, carregat de retrets, de crits i de pinyols de cirera escopits. Dolores continua en el seu univers de la lletjor, de la bijuteria, de destruir la seducció amb una exposició impúdica. Carolina Bianchi experimenta a Cadela força amb la Ventafocs (una droga que fa perdre la consciència i qe utilitzen sovint els abusadors en discoteques per aprofitar-se de les seves víctimes) durant més d'una hora llarga al seu muntatge, quedant a mercè de la voluntat dels seus companys d'escena. Juana Dolores llegeix les denuncies als Mossos per haver estat víctima de violència de gènere i per l'aparició d'imatges del seu primer espectacle en pàgines pornogràfiques. Ara, els seus vídeos (baixats del whattasapp, el 30 de novembre pocs dies abans de l'estrena al Temporada Alta de l'edició passada) pugen un esglaó inequívocament sexualitzat.
Juana Dolores es presenta nua, oberta de cames amb un unicorn de joguina (com si fos el seu ceptre) obrint la boca menjant un xiclet i, sobretot, amb una mirada desafiadora. Ella se sent reina del seu Estat feminista. Però és una bandera en la que moltes feministes no s'hi veuran representades. Perquè la Dolores considera que la sexualitat i la seducció són armes de destrucció massiva, és una eina de domini i submissió que cal saber jugar a l'escenari. Un príncep ha de ser estimat o odiat?, es pregunta Maquiavel al seu tractat de fa 500 anys. Dolores insinua que una princesa ha de rebre cops si se la té per guapa. Ser guapa en un país sexualitzat és el primer pas per convertir-se en Guarra, Puta i Zorra. Una dona difícilment, doncs, podrà disposar d'una igualtat amb el sexe masculí. Un relat evidentment provocador, que atempta contra els eslògans fàcils (i les lleis d'una defensa de la dona a la violència). Un to reaccionari que descol·loca als feligresos d'aquesta diva inconformista.
Què se li pot reclamar a l'empresa de les Polly Pocket? Que si no tenen un mascle que faci parella heterosexual amb el seu mostrari, com a mínim, es plantegin la línia dels nadons com ja van fer fa anys las Barriguitas (tampoc tenen homes que les fecundin però sí que disposen de la gamma filles). L'estat femení, com insinuava l'Amazones de l'Agrupació Sr. Serrano s'han independitzat dels mascles i s'han estalviat traumes. Ara, les vexacions les trien elles i se les graven en vídeo si és el seu desig. Ho expressa aquesta artista pero també altres com les de la Iniciativa Sexual Femenina (Catalina) Juana Dolores no convida a què la peguin (Hit me if I am pretty), si no a què l'odiin (Hate me if I am pretty).
PD: Les lluites més violentes són sempre entre les germanes. Ai, què equivocat és el divorci (sembla que irreconciliable) amb l'Antic Teatre!
