Un home arrossega un farcell de tubs de ferro de diferents llargades,
i busca un lloc on arribar.
Arriba al lloc i els tubs es despleguen de tal manera,
que el farcell agafa la vida de l'home que el sosté,
en un vis-a-vis entre ells i els ulls que els miren.
Un suposat atzar fa que "home i tubs" s'expliquin alguna cosa més
que el fet de ser només matèria.
Són història i memòria.
Són l'esforç, la tossuderia i la poètica.
Són soroll i duresa.
I també lleugeresa
Joan Català ha demostrat la seva capacitat de jugar fins a l'extrem. Ja fa una dècada de Pelat, el seu primer treball en solitari que indagava l'equilibri que podia desenvolupar amb un pal de telèfon, amb la participació del públic. Darrera d'aquest títol. n'han vingut d'altres, sempre jugant amb elements naturals, aparentment gens atractius per a construir una obra d'art com poden ser les cordes (Menar), o els metalls (5.100m/s). Ara torna en un solo amb Idiòfona. sense el conjunt de la companyia, rescata algunes idees que van sorgir del que ha estat el seu espectacle més ambiciós. A Idiòfona, torna a una certa austeritat de producció però li serveix per poder abraçar totes les accepcions possibles del concepte jugar (play, en anglès que coincideix en el mot d'actuar). El manyoc de 24 tubs li serveix per amagar-se, per bastir una mena d'animal estrany de llargs tentacles, que es defensa, ataca o s'encurioseix interactuant amb el públic.
Les indicacions que dona per a entendre en quina clau juga són mínimes i és la reacció de l'espectador el que farà que ell derivi cap a la més espectacular (girant sobre sí mateix les estructures lligades agafen volada) o la més propera. Més endavant,desfet aquest conjunt de tubs, s'obre una línia molt més lúdica amb la que l'actor retorna al pensament infantil del joc i, ja amb el públic a la butxaca aconsegueix que el segueixin, enriolats. La darrera escena és la que indaga sobre el so, construint una mena de 4 xilòfons volant construïts en disposició de quadrat. És on cal afinar l'equilibri, per fer complexa una acció que podria ser mecànica i quotidiana. El món interior de Joan Català remet als treballs de joc amb elements naturals com el fang (Animal religion, Fang), o la creació d'un dispositiu rudimentari (Manolo Alcántara a Maña o Jordi Galí a Abscisse. T).