Infàmia

informació obra



Intèrprets:
Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas / Jordi Bosch, Anna Moliner, Francesc Ferrer , Sidi Larbi Cherkaoui
Coreografia:
Sidi Larbi Cherkaoui
Sinopsi:

Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. A l’Eva Dolç li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada. Veurem com les ferides que ha patit per la caiguda, fereixen també a dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara i l’Aleix, dos intèrprets que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament actors “emergents”. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni, un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici. 

Premi de la Crítica 2016 categoria actriu de repartiment (Anna Moliner)

Premi de la Crítica 2016 categoria de text (Pere Riera)

Emma Vilarasau, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Infàmia

11/02/2016

Per què existeix el teatre?

per Marc Sabater

D’un temps cap a aquí, la dramatúrgia catalana demostra una vitalitat i una qualitat considerables. I si bé és cert que sempre es voldria i es podria demanar més, també ho és que fins fa pocs anys l’única vàlvula de sortida per als autors catalans eren companyies i teatres públics, on sovint estrenaven per compromís, mentre que actualment hi ha (algunes) estrenes autòctones al circuit comercial privat i, per tant, amb algú que hi aposta i que s’hi juga els quartos. I a tot plegat no es pot oblidar que textos com El principi d’Arquímedes, de Josep M. Miró; o Smiley, de Guillem Clua, han protagonitzat sonades exportacions emulant l’excepció que en el seu dia va suposar El mètode Grönholm de Jordi Galceran.

Tot això ve al cas perquè Infàmia, el text de Pere Riera estrenat a La Villarroel, segueix l’estela de qualitat de tots aquests predecessors i esdevé el millor de l’espectacle que el propi Riera ha dirigit. És una mostra més de la bona salut (siguem optimistes) de la dramatúrgia d’aquí, un text ben construït, sàviament dosificat i, sobretot, exitosament ambiciós en la reflexió de fons que proposa.

Què és el teatre? Per què hi ha gent que s’hi dedica? Ser actor és domesticar la mentida o despullar-se a cada funció? I per què hi ha gent que paga uns diners per asseure’s davant d’una ficció? Com és que ens hi emocionem? Hi ha teatre sense veritat? Totes aquestes i moltes altres preguntes sobre no les respon Infàmia. Molt millor. Les suggereix a partir de la confluència, en una sòrdida sala d’assaig, de quatre personatges: dos actors joves emergents i dos intèrprets consagrats. L’actriu jove està preparant un càsting per l’Ofèlia de Hamlet, ajudada de l’últim descobriment actoral televisiu. Els dos treballen a les ordres d’una gran diva que ha decidit retirar-se dels escenaris i a la qual un primeríssim primer actor intenta convèncer de tornar en una gran producció.

Damunt d’aquesta anècdota, el text fa un exercici de malabarisme textual en el que els personatges salten, sense solució de continuïtat, entre el Hamlet de Shakespeare i la Infàmia de Riera portant l’espectador, un cop superada la descol·locació inicial, per un sender tortuós que, sense ànims de fer cap spoiler, no arriba a cap fi, senzillament perquè tampoc ho pretén ni el fet teatral permet una tal simplificació.

Un gran text, doncs, al qual només es pot ‘acusar’ de ser excessivament sectorial –per a teatreros, vaja—i d’exercir un poder tal sobre l’espectacle que deixa la resta en un inevitable segon terme. Inclosa la boníssima feina dels actors, sòlida sense pal·liatius. Emma Vilarassau i Jordi Boixaderas són un valor afegit per a qualsevol producció i aquí no passa pas el contrari: compleixen amb la seva excel·lència habitual, en aquest cas amb el plus, si voleu, de la correspondència entre la seva trajectòria i la dels seus personatges. La veritable sorpresa interpretativa està en els dos actors ‘joves’ del repartiment. Anna Moliner omple de matisos el seu personatge i ofereix una feina rica, generosa i difícil, mentre que Francesc Ferrer confereix al seu rol uns acabats perfectes.

La seva feina, conjuminada per una transparent direcció de Riera, que els deixa fer, s’emporta l’aplaudiment immediat i unànime del públic. Però l’aplaudiment real d’Infàmia s’esdevé quan irremissiblement el text s’instal·la en els espectadors, que s’emporten a casa totes les preguntes que planteja per tal que intentin resoldre, la qüestió impossible: per què existeix el teatre?


Trivial