Infàmia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas / Jordi Bosch, Anna Moliner, Francesc Ferrer , Sidi Larbi Cherkaoui
Coreografia:
Sidi Larbi Cherkaoui
Sinopsi:

Infàmia és un joc de miralls, d’esferes, de punts de vista. A l’Eva Dolç li ha caigut un tros de món al damunt, i està lesionada. Veurem com les ferides que ha patit per la caiguda, fereixen també a dos individus tendres, que encara no són del tot conscients del camí que han pres: la Sara i l’Aleix, dos intèrprets que semblen condemnats a patir l’emergència de ser perpètuament actors “emergents”. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni, un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els altres acabin entenent d’una vegada per totes, de què va en realitat aquest ofici. 

Premi de la Crítica 2016 categoria actriu de repartiment (Anna Moliner)

Premi de la Crítica 2016 categoria de text (Pere Riera)

Emma Vilarasau, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Infàmia

16/02/2016

Una cruel lliçcó de teatre

per Toni Polo

Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zènit de la seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen aprenent, és el que pretenen.

Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt victoriós. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats) sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a la vida real.

Pere Riera ens submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies ànimes. L’actor treu tot el suc dels joves, però hi ha qui no creu, en aquests mètodes: “Stanislavski ha convertit els professors de teatre en mossens que et diuen: ‘plora com ploraves a l’enterrament de la teva mare’... i això és una merda molt gran”, deia en una entrevista el creador francès Philippe Gaulier. D’opinions n’hi ha de tots els colors, evidentment. A Infàmia, Riera posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es proposa: fer pensar i emocinar l’espectador.


Trivial