Humanhood trasllada a escena el seu treball de meditació, de voler conèixer-se ben bé per dins i saber-se prou segurs per convocar el públic. Si a Torus van emprendre un camí que evocava a una comunitat primitiva, amb els seus ritus i les seves relacions de poder, sota d'un anell que els observava, expectant, ara han anat centrant el pes de la recerca en l'interior. El díptic Sphera i Orbis són dos treballs que ajuden a veure com van alternant el d'afora endins i el de dins enfora. S'intueix amb el contrast del blanc i el negre en els seus vestuaris i el linòleum en el que ballen. Ara, a ∞ [Infinit], el camí és inequívoc. Encara que els moviments dels braços volin, inciten a escapar-se, fan un trajecte que envia cap a endins, com un bucle, com un remolí que ho absorbeix tot. Els braços són l'aire, l'ànima, la percepció d'escapar-se del món real. En canvi, les cames són les que, majoritàriament, s'aferren al terra. Són la connexió amb el cos, amb la Natura, amb els element orgànics i amb la realitat. En aquesta dualitat, doncs, viatgen cap a un espai de meditació que, lluny de deixar-los absorts en la quietud, els provoca una comunió de moviments (per moments d'èxtasi)amb les rotllanes més primitives, amb els ritmes i els salts més enèrgics.
La coreografia de Humanhood necessita d'uns elements externs com són, principalment, la música, la llum i el fum per donar una certa profunditat a una contemplació que seria molt passiva, molt estàtica. Els canvis de llum i els trajectes de fum doten d'uns canvis significatius, tot i que no es modifiqui en res el moviment. El mèrit del treball d'il·luminació és que, en comptes de pintar allà on il·lumina; ho fa per contrast. Pinta en negre allò que evita per erigir amb icones solitàries els ballarins en molts moments de la peça. Aquest cop el fum en prou feines traspassa les primeres fileres del Mercat de les Flors. Però la invitació a sumar-se a la catarsi i a la meditació és constant. A vegades (si més no en la funció escolar que vam poder assitir) amb uns foscos perillosament llargs.
El que es repeteix en aquest treball (com en els anteriors) és la intensitat dels ballarins, una concentració fora mesura. Aquesta actitud atrapa l'espectador. Fins i tot en els foscos més absoluts. res distreu; tot va al moll de l'os. Demana una certa predisposició del públic a viatjar, a ser membres actius en aquesta revolució íntima i conseqüent. Un joc que es repeteix de l' In C de Sasha Waltz, però amb una il·luiinació i dispocisió dels ballarins a escena antagònica. La sorpresa és que aquest viatge és, per moments, vistós, de llargs desplaçaments. Una petita epifania que ofereixen generosament, encara que potser el públic no hi estigui prou predisposada. Humanhood extén la mà i convida a endinsar-se en el seu univers, de totes maneres. Com les figures meditatives d'en Jaume Plensa.
