inTarsi, segona creació de la Companyia de Circ “eia”, és un espectacle reflexiu i visceral que té com a objectiu “fer riure pensant” o “ fer pensar rient” i que ofereix la possibilitat de mirar les coses des d’una altra perspectiva. Aquesta peça és una reflexió sobre la grandesa de trobar-se i la transformació dels sentiments: cadascú està sol d’una manera o altra, però si ho mires bé, t’adones que no ets molt diferent dels que són al teu voltant…
“Volem acompanyar al públic a submergir-se en un món familiar, un univers fet per peces de vida per les que tots hem passat, per a compartir amb nosaltres una experiència humana.
Pensem amb el públic com a acompanyant i no com a espectador, convidant-lo a impregnar-se del nostre imaginari des de l’entrada a la sala i oferint la possibilitat d’identificar-se en la successió d’estats d’ànim que composa el nostre viatge.”
Me dejé la aquesta segura para el final, para despedirme de Tàrrega con buen sabor de boca, y lo conseguí. Intarsi me devolvió mis ojos inocentes, de un mundo de fantasía donde todo es posible. Sus múltiples figuras, la manera de moverse, de construir elementos que hacen que tanto grandes como pequeños se asombren. Con un ritmo que no da pie a ningú a cabezada, consiguen atrapar al público que después de una hora seguiría aplaudiendo. Con muy poco se puede conseguir mucho, una estructura que se desmenuza en partes y que per mite dibujar una y otra vez las más variopintas acrobacias de estos saltimbanquis, que se llevaron al público de calle y abarrotaron la sala.