Interessant aproximació al món oníric i misteriós de Maurici Maeterlinck (Gant (Bèlgica), 1862; Niça (França), 1949). Hermann Bonnín s'enfronta a La Seca a la construcció de les inquietants atmosferes de 'Interior', una obra amb traducció de Jordi Coca que barreja les paraules amb els eloqüents silencis. El relat de l'autor de 'Pélleas et Mélisande' mira al més profund de l'ésser humà des de les claus d'un teatre que, deixant de banda el realisme, crea situacions, paisatges i estats anímics a partir de significats simbòlics.
És de nit. Des de la penombra d'un vell jardí, quatre persones observen les il·luminades finestres d'una casa. A l'interior una família esgota les últimes hores del dia al costat de la llar de foc. Res sembla alterar la seva plàcida convivència. Una de les filles ha anat a visitar la seva àvia i no s'espera el seu retorn fins al matí següent. Els pares estan tranquils. No saben que la noia s'acaba de suïcidar llançant-se en les aigües d'un riu proper, notícia que si coneixen els veïns que estan fora. ¿Gosaran entrar per comunicar tan terrible notícia? ¿Ho faran tots alhora o només un d'ells?
Maeterlinck incideix en dos dels seus temes recurrents: la mort i el destí com a grans misteris de la vida, exposats des d'un clímax existencial asfixiant. Tota la força de la tragèdia quotidiana batega en un muntatge sense elements escènics i amb els espectadors situats en tres espais del rectangle. El quart es reserva per situar el món imaginari de la trama i per a les projeccions també simbòliques. Els efectes sonors d'Orestes Gas i la tènue il·luminació d'Albert Julve contribueixen a ressaltar una dramatúrgia presidida pel misteri del desconegut.
Els personatges es mouen fantasmagòricament per l'escenari i desgranen els seus textos, majoritàriament monòlegs, amb calculada pausa. La tensió dels silencis està ben resolta amb la marcada expressivitat dels seus rostres. Carles Arquimbau es llueix com home gran i pare de Maria (Padi Padilla) i Marta (Laia de Mendoza), que broden els seus rols. Òscar Intente encarna el foraster que passava per allà. El treball del quartet amb aquesta partitura poètica exigeix tant el seu lliurament com la implicació del públic. Una cosa que sens dubte aconsegueix Bonnín en la seva segona immersió en Maeterlinck després de dirigir 'La intrusa'.
