Interior

informació obra



Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Mireia Trias, Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla, Laia de Mendoza, Nausicaa Bonnín (veu en off)
So:
Orestes Gas
Il·luminació:
Albert Julve, Albert Julve
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Sabine Dufrenoy
Assesor de moviment:
Leo Castro
Vídeo:
Kiku Piñol
Producció:
La Seca - Espai Brossa
Autor:
Hausson
Sinopsi:

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l'interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa ja que no esperen a la noia fins al matí següent.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia? 

El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà divendres, 8 d'abril.

Crítica: Interior

07/04/2016

Portar l'espectador a l'abisme

per Jordi Bordes

Maeterlinck s'avança al temps i trenca amb el pes de la trama. Aquest Interior és un fidel reflex del que pretenia l'autor: trencar amb la narrativitat i evocar l'espectador a un abisme sense fons. Hermann Bonnín aprofundeix en el vertígen del silenci, procura que siguin unes pauses denses, carregades de força per la càrrega expressiva dels personatges (que, no es mouen, parlen poc, són curosos en dir i anunciar gaire res a la família i també entre els que han de convenir en donar una mala notícia). Ibsen, una decada més tard escriurà una peça que també abandona el seu drama social (Hedda Gabler, Un enemic del poble...)  per a deixar el personatge sol davant de la immensitat: Quan despertem d'entre els morts (TNC, 2013).

El mestre de les pauses a escena, amb el permís de Samuel Beckett (Primer amor, per exemple), és Harold Pinter. Ell aconseguirà dotar de contingut, transformar l'angúnia de la buidor en la clau d'un thriller que explica les actituds dels personatges a partir del que es callen. Aquest Maeterlinck cal celebrar-lo com a necessària revisió al passat però que deixa massa sols els espectadors, extrem que obliga a voler-se ficar molt en l'interior d'un mateix: Per cert, mai es veu el que expliquen els personatges, a diferència d'una versió molt recent, a càrrec d'Ignífuga, estrenada a Tàrrega en l'edició passada: A house is not a home. A vegades el terrible és el que un s'imagina més que el que es representa, com ja va demostrar Castellucci al seu Purgatori.

Trivial