És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l'interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa ja que no esperen a la noia fins al matí següent.
Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia?
El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà divendres, 8 d'abril.A les acaballes del segle XIX, les arts van fer un tomb i el moviment francès conegut com a simbolisme, influït en els seus inicis per «Les fleurs du mal», de Charles Baudelaire, es va rebel·lar contra el naturalisme i el realisme i va reforçar la idea que, amb la imaginació i els somnis, s'aconseguia arribar a l'essència de la veritat.
Maurice Maeterlinck (Gant, Bèlgica, 1962 - Niça, França, 1949) és un dels representants del teatre simbolista. La metàfora, la suggestió, el suggeriment i la creació d'un estat anímic que passa dels intèrprets als espectadors són els elements que fa servir per crear un paisatge, una situació i fins i tot una trama que s'entengui a través d'un significat simbòlic.
«La intrusa» va ser una d'aquestes obres i la primera que va posar en contacte Hermann Bonnín amb el teatre de Maeterlinck. Uns anys després, hi torna amb «Interior» i amb un concepte simbolista sense concessions: personatges, so, il·luminació, moviment i silencis. (...)
Durant seixanta minuts, lentament, amb silencis estremidors, una banda sonora (Orestes Gas) que no es limita a crear l'ambient angoixant sinó que no passa per alt cap dels minúsculs sons que simbolitzen el clinc del metall, el xipolleig de l'aigua o el crit ofegat, amb alguns foscos que no arriben a trencar el ritme, tot i que corren el risc de fer-ho, els quatre personatges de l'obra —un pare ja gran (Carles Arquimbau té a la seva mà la major part del text que ha traduït Jordi Coca i hi exhibeix una maduresa discursiva en totes les seves intervencions), les seves dues filles (Padi Padilla i Laia de Mendoza) i un passavolant (Òscar Intente) transiten per l'espai que els porta des de l'angoixa de la tragèdia a la transmissió a l'interior de la casa de la mateixa tragèdia que assaltarà la placidesa del capvespre familiar. (...)