Un rectangle irregular de llum projectat al terra. Això és tot el que separa l’interior on una família viu
el seu últim moment de plàcida tranquil·litat amb quelcom de miratge de
felicitat, de l’exterior on ja s’ha fet realitat la tragèdia destinada a posar
un definitiu punt i final al miratge. Els personatges que són a l’altra banda
dels finestrals, els personatges ficats al seu interior falsament segur, viuen
un present que és ja passat: els seus gestos quotidians , no guarden cap relació amb la tremenda pèrdua que encara ignoren, però que ha
trencat ja brutalment aquesta mena de quotidianitat. Els personatges que
observen aquest grup interior des de l’exterior, per contra, saben de quina
forma, el grup ha quedat ja esquinçat per la presencia de la mort. De fet, per
això es troben davant el finestral: per comunicar-li a la família tancada a
l’altra costat la mala noticia. Però, com es pot comunicar, una cosa així? I
abans de trucar a la porta, dilaten un i altre cop aquest darrer moment de
placidesa. Dilaten el temps gairebé com si aquesta dilatació el pugés aturar.
Observen amb fixació cada detall i cada moviment dels que tenen lloc a
l’interior. Els hi atorguen una nova transcendència, partint de la realitat que
ells ja saben. I els seus silencis, atorguen també una densitat i una
significació diferent a cada soroll , a cada rumor provocat per la natura.
Això, és tot. I això, és molt. Al teatre
simbolista de Maurice Maeterlinck, no hi caben ni les grans accions ni les
grans narratives. Només hi cap el silenci. La paraula que puntua però no
explica. La presencia física del temps. Els silencis i les paraules , venen
carregades de valor simbòlic. El temps, s’ha de percebre amb tota la seva
espessor. I , naturalment, quan el temps es percep així, la mort acaba també
sempre ensenyant el nas.
La mort és aquella intrusa que li va servir a
l’autor per posar-li títol a una altra obra que , juntament amb aquesta i amb “Els
cecs”, conforma una trilogia escènica. I “La intrusa”, va donar lloc
precisament a la primera trobada entre el teatre de Maeterlinck i el director
Hermann Bonnín, que va dirigir l’obra fa poc més d’una dècada.
Ara, Bonnín torna al mestre del simbolisme teatral amb l’acurat
rigor extrem que reclama un text com
aquest : diria que en aquest sentit , el director encara va més lluny del que
anava a “La intrusa”. I des del rigor, ofereix també alhora una visió molt personal de l’obra. Una visió
que passa per fer desaparèixer de l’escenari cap element material que no sigui
el dels cossos dels actors. Així doncs, més enllà del rectangle irregular de
llum al qual em referia abans, no hi ha aquí ni finestres ni parets. De fet,
quan els actors miren cap a l’interior , sovint el que fan es mirar cap els
espectadors que els envolten: una també ben simbòlica forma de remarcar que, al
cap i a la fi, tots habitem dins interiors falsament segurs que seran sacsejats
per la mort més tard o més d’hora. Bonnín introdueix a l’escena puntuals però
significatius apunts visuals, tan subtils com la gestualitat ( per exemple,
l’ombra gelada d’un somriure) que de vegades s’escola en els hieràtics rostres
dels seus actors. I , d’alguna manera,
troba la forma de fer tangible – crec que en aquest sentit, més tangible del
que ho fa el mateix text- aquella idea de conformitat sense la qual, ni el grup
familiar ni cap de nosaltres, pot trobar arguments per tirar cap en davant quan
la tragèdia imposa la seva llei.
