Interior

informació obra



Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Mireia Trias, Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla, Laia de Mendoza, Nausicaa Bonnín (veu en off)
So:
Orestes Gas
Il·luminació:
Albert Julve, Albert Julve
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Sabine Dufrenoy
Assesor de moviment:
Leo Castro
Vídeo:
Kiku Piñol
Producció:
La Seca - Espai Brossa
Autor:
Hausson
Sinopsi:

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l'interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa ja que no esperen a la noia fins al matí següent.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia? 

El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà divendres, 8 d'abril.

Crítica: Interior

13/04/2016

L'acurada direcció de Bonnín, transmet amb rigor extrem tota la densitat d'aquesta obra fonamental del simbolisme escènic

per Ramon Oliver

Un rectangle irregular de llum projectat al terra. Això és tot  el que separa l’interior on una família viu el seu últim moment de plàcida tranquil·litat amb quelcom de miratge de felicitat, de l’exterior on ja s’ha fet realitat la tragèdia destinada a posar un definitiu punt i final al miratge. Els personatges que són a l’altra banda dels finestrals, els personatges ficats al seu interior falsament segur, viuen un present que és ja passat: els seus gestos quotidians , no guarden cap  relació amb la tremenda  pèrdua que encara ignoren, però que ha trencat ja brutalment aquesta mena de quotidianitat. Els personatges que observen aquest grup interior des de l’exterior, per contra, saben de quina forma, el grup ha quedat ja esquinçat per la presencia de la mort. De fet, per això es troben davant el finestral: per comunicar-li a la família tancada a l’altra costat la mala noticia. Però, com es pot comunicar, una cosa així? I abans de trucar a la porta, dilaten un i altre cop aquest darrer moment de placidesa. Dilaten el temps gairebé com si aquesta dilatació el pugés aturar. Observen amb fixació cada detall i cada moviment dels que tenen lloc a l’interior. Els hi atorguen una nova  transcendència, partint de la realitat que ells ja saben. I els seus silencis, atorguen també una densitat i una significació diferent a cada soroll , a cada rumor provocat per la natura.

Això, és tot. I això, és molt. Al teatre simbolista de Maurice Maeterlinck, no hi caben ni les grans accions ni les grans narratives. Només hi cap el silenci. La paraula que puntua però no explica. La presencia física del temps. Els silencis i les paraules , venen carregades de valor simbòlic. El temps, s’ha de percebre amb tota la seva espessor. I , naturalment, quan el temps es percep així, la mort acaba també sempre ensenyant el nas.

La mort és aquella intrusa que li va servir a l’autor per posar-li títol a una altra obra que , juntament amb aquesta i amb “Els cecs”, conforma una trilogia escènica. I “La intrusa”, va donar lloc precisament a la primera trobada entre el teatre de Maeterlinck i el director Hermann Bonnín, que va dirigir l’obra fa poc més d’una dècada.

Ara, Bonnín torna  al mestre del simbolisme teatral amb l’acurat  rigor extrem que reclama un text com aquest : diria que en aquest sentit , el director encara va més lluny del que anava a “La intrusa”. I des del rigor, ofereix  també alhora  una visió molt personal de l’obra. Una visió que passa per fer desaparèixer de l’escenari cap element material que no sigui el dels cossos dels actors. Així doncs, més enllà del rectangle irregular de llum al qual em referia abans, no hi ha aquí ni finestres ni parets. De fet, quan els actors miren cap a l’interior , sovint el que fan es mirar cap els espectadors que els envolten: una també ben simbòlica forma de remarcar que, al cap i a la fi, tots habitem dins interiors falsament segurs que seran sacsejats per la mort més tard o més d’hora. Bonnín introdueix a l’escena puntuals però significatius apunts visuals, tan subtils com la gestualitat ( per exemple, l’ombra gelada d’un somriure) que de vegades s’escola en els hieràtics rostres dels seus actors. I  , d’alguna manera, troba la forma de fer tangible – crec que en aquest sentit, més tangible del que ho fa el mateix text- aquella idea de conformitat sense la qual, ni el grup familiar ni cap de nosaltres, pot trobar arguments per tirar cap en davant quan la tragèdia imposa la seva llei.


Trivial