Interior

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Mireia Trias, Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla, Laia de Mendoza, Nausicaa Bonnín (veu en off)
So:
Orestes Gas
Il·luminació:
Albert Julve, Albert Julve
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudantia de direcció:
Sabine Dufrenoy
Assesoria de moviment:
Leo Castro
Vídeo:
Kiku Piñol
Producció:
La Seca - Espai Brossa
Autoria:
Hausson
Sinopsi:

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l'interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa ja que no esperen a la noia fins al matí següent.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia? 

El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà divendres, 8 d'abril.

Crítica: Interior

08/04/2016

quan el ritme és el centre, i la pausa el problema

per Josep Maria Viaplana

Poca cosa a dir d’aquest text, que tal com s’explica a la sinopsi, ens mostra a quatre persones, veïnes d’una petita població, que troben morta la filla d’una família del lloc, passen la nit observant-los a dins de casa seva mentre sopen, tot dubtant de si donar la notícia abans no se’n vagin a dormir, o esperar-se a l’endemà.

De fet, el text i les reflexions estan bé, i tots haurem tingut ocasió de dubtar de si val la pena amargar algú amb un fet (inevitable, doncs ja ha passat) o esperar un moment propici per a dir-li. Fins i tot el fet de que a escena no passa res, que tot s’explica des dels personatges que observen les coses, tampoc acaba de restar-li potència.

El problema és quin ritme se li dóna a un text que, dit de forma normal, no demanaria més de 20 minuts en escena, i que tindria tot el sentit com a peça curta, però en aquest cas s’allargassa deixant passar, de vegades, un minut entre una frase i l’altra, sota la meva humil opinió, sense cap més causa que, segons sembla, deixar un espai per a la reflexió i interiorització del públic. Un teatre de silencis que el mateix autor demana. El problema ve quan això es converteix en tedi, perquè aquest interval entre frases s’intueix clarament artificiós, que res no ho demana de forma natural.

El ritme en un espectacle és una part molt important d’aquest, i un factor d’èxit o fracàs. Cada text i cada part d’una obra o escena demana un ritme: més ràpid, més lent, més precipitat, més pausat, més meditat, deixant un espai entre rèpliques… Trobar-ho és una de les claus perquè tot el contingut arribi en les millors condicions al públic. I com tants  altres factors, mai no ha de ser el protagonista, i menys negatiu.

I sobretot, que un no surti pensant, si ho fan a un ritme més ‘natural’ era realment un bon text. Sincerament, i des de la ignorància, penso que el mateix Maeterlinck pensaria el mateix d’aquesta versió.

Trivial