Interior

informació obra



Intèrprets:
Patrícia Mendoza, Mireia Trias, Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla, Laia de Mendoza, Nausicaa Bonnín (veu en off)
So:
Orestes Gas
Il·luminació:
Albert Julve, Albert Julve
Vestuari:
Nídia Tusal
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Sabine Dufrenoy
Assesor de moviment:
Leo Castro
Vídeo:
Kiku Piñol
Producció:
La Seca - Espai Brossa
Autor:
Hausson
Sinopsi:

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l'interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa ja que no esperen a la noia fins al matí següent.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa de la família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible notícia? 

El muntatge participa del programa Travessia Recomana. Informa't del projecte i juga amb el Trivial específic a totes les obres que l'integraran. La postfunció de l'espectacle serà divendres, 8 d'abril.

Crítica: Interior

12/04/2016

Tot el que diu el silenci

per Toni Polo

Hi ha dos homes, primer. I dues dones. I una informació terrible que cal comunicar a algú que es troba dins d’una casa, envoltat en una felicitat inconscient que la notícia, a ben segur, farà miques. La mort duna filla és la mort duna família, també. No hi ha més argument. Interior és Maeterlinck en estat pur. Sí hi ha silencis, tensions, reflexions, més silencis, dolor, il·lusions, decepcions... Una obra curta (una hora) però intensíssima que cal venir a veure sabent de què estem parlant. Cal venir a veure-la disposats a interpretar els silencis, el drama.

L’espai és, com l’obra, fosc, nu, senzillíssim. Els quatre personatges (tot un repte a la interpretació) estan totalment sotmesos a l’atmosfera que es crea i que enriqueix un espai sonor i de llums (i de foscors repentins, implacables) que tensa encara més la situació. Lespai és un jardí però és també un malson, com ha fet notar el director, Hermann Bonnín. Un malson que atrapa els dos homes i les dues dones fins al punt de no deixar-los sortir, no deixar-los despertar-se. Potser no ho faran fins el moment en el qual arribaran a dir la pitjor notícia a aquella família que entreveuen a pocs metres al jardí però a milions danys llum en el sentiment. La distància que hi ha entre saber que una filla és morta i (encara) no saber-ho. La distància que ens fa allargar el moment, lespera, la felicitat dels innocents que es troben a linterior de la casa.

“Tinc por del silenci després de les paraules que anuncien una desgràcia”, diu un dels personatges. Por del silenci, por de tot el que ens arriba a comunicar el silenci. Lespectador ha dinterpretar aquests silencis que diuen molt més que les paraules.


Trivial