Cristina Maldonado descriu implacable el pas de la vida a la mort. Si la humanitat procura individualitzar-se, reforçar el record de les persones pròximes que ja no hi són (avis, pares, amics...), la Natura es limita a transmutar. Si ens sentim obligats a recuperar a la memòria el record de les persones que no tenen familiars que els puguin evocar és, en part, per la por a no transcendir quan s'hagi acabat l'etapa vital, o la laboral, o l'escolar, o l'esportiva (que cadascú trii el capítol que li escaigui...). En canvi, la Natura sense una consciència que els científics hagin detectat es mou en aquestes ordres del joc infinit, del fet de traspassar d'un element a l'altre, acceptant els episodis de mort per ser el pas d'arrencada o d'aliment d'algun altre ésser.
Les morts són constants. Perquè l'evolució d'una persona és imparable. El ritme vital occidental creant necessitat d'aconseguir etapes posteriors, amaga la mort, la por a la desaparició. Enterrar una mà amb sorra momentàniament és un exercici que pot servir per recordar les mans dels que ja no hi són, com també per acomiadar-se puntualment d'una part del cos, resignadament (sabent que es recuperarà aviat, però admetent que potser algun dia un accident l'amputa per sempre més). La veu calmada de l'artista fa un cant a la vida, a la celebració de cada detall, de cada pèrdua, de cada troballa. Per això es brinda al final i es convida a escoltar (no només sentir i percebre) el so del vent entre els arbres del bosc de Sant Eloi. Mirar-se amb els companys de taula, amb els que s'han anat compartint targetes, petits experiments, deixant rastres que evidencien l'ànsia personal de cadascú, és un instant de redempció: Hi ha qui plora silenciosament, perquè tant abandó, tant recolliment poua ben endins. Les parelles que s'han separat en diferents taules necessiten abraçar-se per desactivar la tensió silenciosa interior.
L'objectiu és que cadascú es trobi a sí mateix, en una acció petita i simbòlica, però que esdevé contemplativa. Com seria caminar al revés a Reverse; sentir els batecs a la plaça Major (UrGENTestimar), deixar-se atrapar per la construcció d'una escultura a partir de peces trobades (Abscisse, de Jordi Galí). Enviar-se una carta a un mateix per l'any vinent (Correo). Passejar en silenci pels carrers que es desperten (Opia). Abraçar-se en col·lectiu recolzant el cap a l'espatlla d'una persona desconeguda (Love for free). Exercicis de transcendència i silencis molt habituals a Tàrrega, enmig del brogit de la fira.
