Kingdom

informació obra



Autoria:
Ferran Dordal
Escenografia:
Silvia Delagneau, Àlex Serrano
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Cube.bz
Vídeo:
Vicenç Viaplana, David Muñiz
Composició musical:
Nico Roig
Intèrprets:
Diego Anido, Pablo Rosal, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz, Nico Roig
Sinopsi:

L'Agrupación Señor Serrano és una de les companyies més estimulants i radicalment originals de l'escena actual. D'aquí que hagin guanyat guardons com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia del 2015 o un Premi Ciutat de Barcelona l'any 2016. En el seu llenguatge escènic fan servir la tecnologia, tant en la seva versió més sofisticada com en la més artesanal. Combinen el vídeo, la performance, les maquetes i la música en directe, elements amb els quals creen microuniversos en cada nou espectacle. I, de fons, sempre transmeten un missatge inconformista, com el que batega a Kingdom. En aquest espectacle, l'Agrupación Señor Serrano barreja amb esperit irreverent plàtans, King Kong, consum, coreografies virils, publicitat, punk-rock, supermercats, creixement, descontrol, expansió, multinacionals, escassetat de recursos, cops d’estat, zoofília, trap i machotes morrejant-se en una festa sense fi.

Si ja coneixeu el món excepcional d’aquest col·lectiu de creadors, pareu atenció, perquè aquí trobareu una versió corregida i augmentada del seu llenguatge marca de la casa que ja ha mostrat la seva força al Grec en els seus tres espectacles anteriors Brickman Brando Bubble Boom (Grec 2013), A House in Asia (Grec 2014) o Birdie (Grec 2016).

Vicenç Viaplana i David Muñiz premi a Eines digitals dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Kingdom

05/07/2018

Els Serrano cuinen diferent i resulta un plàtan massa tou

per Jordi Bordes

Ja ho deien els de La trinca, "si és evident que l'home ve de la patata" (menystenint la versió darwiniana del nostr orígen comú amb els micos). Ara apareix una nova relectura del Jardí de l'Edèn. Els incorregibles de l'Agrupación Sr Serrano ens volen fer creure que l'arbre de la fruita prohibida era un plataner i no un pomer. Efectivament, el plàtan evoca a universos molt més pecaminosos que una sana poma. Els Serrano han posat a centrifugar capitalisme, plàtans i King Kong i ha sortit un nou espectacle vistós i divertit, però que no té la profunditat dramatúrgica dels anteriors, lamentablement. Aquest King Kong no fa por, només és un ganxo més d'estètica pop.

En aquesta obra, la companyia ha decidit fer un gir als seus dispositius. Això està bé, vist que ja els dominaven (exemplars Katastrophe, A house in Asia, o Birdie) i queien en el perill de la reiteració. Ho han volgut modificar, però sense perdre el seu llenguatge de la darrera dècada: explicar històries a partir de la combinació d'imatges gravades i live cinema, sumant-li, música, interpretació i ball (dir-ne coreografia és faltar a la veritat)  en directe. Descarrilar voluntàriament i emprendre un camí nou obliga a sortir de la zona de confort i picar en altres camps desconeguts. Potser encaboriats en mantenir una coherència en la seva forma de treball, han dedicat massa temps en resoldre els punts forts nous i han descuidat el seu treball de càmera en viu. aquest cinema live d'ara és massa lineal, amb poques sorpreses de troballes lúcides i anant massa ràpid a l'acudit fàcil (com referenciar el Gènesi de la Bíblia amb el grup de pop rock britànic dels anys 60). L'univers fàl·lic implícit els ha empatxat la trama. 

La llàstima és que, una altra vegada, havien trobat una mina molt sucosa amb la biografia de Minor Cooper Keith, un magnat que va lluitar per la construcció del ferrocarril a l'Àfrica i que, va multiplicar la seva capacitat econòmica amb el negoci i distribució dels plàtans. D'una fruita que no es coneixia a Europa, va aconseguir que hagi acabat sent barata i imprescindible per a la ciutadania. El rerefons de la denúncia a la voracitat del capitalisme coincideix amb el seu anterior treball Brickman Brando Bubble Boom, tot i que ara sense necessitat d'inventar-se un personatge fictici, amb aquell final romàntic i desolador. Aquest King Kong els ha estripat les llibretes d'estil, i ha quedat una peça que resulta incòmode de veure perquè escup l'alienació de la societat amb una música electrònica insistent final i un culte al cos, com a exemple de la uniformatització social. 

Els Serrano havien de saltar de pantalla per a accedir a un públic més ampli. D'acord. Però, personalment, no tinc clar que interessi més aquest King Kong que el vol de les aus migratòries a partir de la fotografia on es retrata el contrast dels immigrants procurant saltar la tanca amb els europeus jugant a golf (Birdie). Ben senzill. A Katastrophe, els actors, puntualment es calçaven un cagrós que evocava als ossets Haribo que morien en cada cataclisme. A Birdie, el jove del jersei vermell s'aixecava i es girava cap al públic en una sorpresa final. Ara, no hi ha cap King Kong que evoqui a res; només un divertit (això sí) actor disfressat de plàtan, tipus comiat de solter que bala despreocupadament amb ulleres de sol, al costat de la resta que somriu (per a exigència del guio) i es recita el mantra "Estem bé, estem bé, estem bé".