Si l'home ve del mico, el capitalisme ve del plàtan... o, millor dit, de la banana, que encara hi ha classes en el món vegetal. El Festival Grec és traïdor. Vull dir que estrenar-hi a vegades un espectacle pot representar fer mèrits per ensorrar-lo. A «Kingdom», de l'Agrupación Señor Serrano, els ha passat una cosa semblant. I com que no hi ha res de dolent que no serveixi perquè a la llarga sigui bo, el temps de reflexió els ha servit per repolir i repensar l'espectacle, deixar-lo en seixanta minuts pelats i prescindir d'alguna de les imatges o anècdotes que s'hi havien inclòs inicialment per fer-lo més digerible que, parlant de plàtans, no va gens malament.
De fet, fa la impressió que els espectacles aparentment minimalistes de l'Agrupación Señor Serrano estan sempre en procés d'elaboració, fins i tot quan ja s'han instal·lat en un escenari per uns dies, com ha passat ara amb aquesta reposició de «Kingdom» al Teatre Lliure. A banda d'aquesta revisió estètica i de discurs, l'essència de «Kingdom» es manté. I la fusió del capitalisme amb el masclisme i l'al·legoria del goril·la més mediàtic del món, King Kong, amb la indústria del plàtan són els eixos de l'espectacle que continua tenint el seu atractiu d'estructura en els recursos escenogràfics que caracteritzen la companyia: objectes miniatura, projeccions d'efectes, vídeocreació... i en aquest cas, molta música —atenció al solo de veu d'un dels “performers” de l'espectacle, l'actor Wang Ping-Hsiang— i, per rematar l'espectacle, la pseudocoreografia inspirada més aviat en un comiat de solter, amb una patrulla d'actors-ballarins (com si fossin rellogats del DIR) en un numeret de moviment sincopat que permet tancar la festa (no oblidem que el lema és que “estem molt bé”) amb espetecs de paperets de colors.
Els seguidors i fans de la companyia —el dia de la meva funció predominava la generació “vintitrentera”— han de tenir clar que «Kingdom» fa un salt en relació a altres espectacles seus, tots vistos aquí: «Katastrophe», «A House in Asia», «Brickman Brando Bubble Boom». A «Kingdom», la companyia vol reflexionar lúdicament i amb un cert humor sobre allò que entenem que ha estat el progrés i el contrast amb la sensació de frustració de la societat actual. ¿Es pot comparar l'ús de la tecnologia, l'accés a la comunicació, la comoditat en les feines més dures amb el que tenien els avantpassats de fa cent anys? Vist així, ¿qui gosa contradir-los?
«Kingdom» sembla que es desenvolupi en un laboratori: tres llargs taulells, tecnologia, alguns fullatges de plataner, miniatures i construcció de seqüències cinematogràfiques des de la falsa realitat. Així és com se salta imaginativament en una pantalla gegant a la selva de Costa Rica per demostrar que a finals del segle XIX, el 1870, el plàtan no havia arribat a Occident ni se sabia que existia i a partir del 1920 ja s'havia fet l'amo i senyor de la fruiteria. Un procés del capitalisme a partir de l'insignificant fruit de la selva que, avui mateix, es reprodueix amb altres productes considerats fins fa poc exòtics i ara habituals durant les quatre estacions de l'any en qualsevol parada de mercat.
L'Agrupación Señor Serrano juga aquesta vegada amb les imatges i l'evocació o l'adulteració d'aquestes imatges, des del Gènesis, amb la poma d'Adam i Eva, que potser en realitat diuen que és un error lingüístic de transcripció bíblica i que es referia al mal, passant per Margaret Thatcher com a “home de l'any” en una portada del Times, o canviant “El raïm de la ira”, de John Steinbeck, per “El plàtan de la ira”, fins a la poma queixalada dels Mac.
O potser, en definitiva, els d'Agrupación Señor Serrano només volen advertir d'un missatge subtil: que el món camina perdut, mig boig, a cegues, que perd el seny... «Go bananas!»... De la mateixa manera que el plàtan, per ser cruspit, està condemnat a vendre's la pell al diable. (...)
