Kingdom

informació obra



Autor:
Ferran Dordal
Escenografia:
Silvia Delagneau, Àlex Serrano
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Cube.bz
Vídeo:
Vicenç Viaplana, David Muñiz
Composició musical:
Nico Roig
Intèrprets:
Diego Anido, Pablo Rosal, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz, Nico Roig
Sinopsi:

L'Agrupación Señor Serrano és una de les companyies més estimulants i radicalment originals de l'escena actual. D'aquí que hagin guanyat guardons com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia del 2015 o un Premi Ciutat de Barcelona l'any 2016. En el seu llenguatge escènic fan servir la tecnologia, tant en la seva versió més sofisticada com en la més artesanal. Combinen el vídeo, la performance, les maquetes i la música en directe, elements amb els quals creen microuniversos en cada nou espectacle. I, de fons, sempre transmeten un missatge inconformista, com el que batega a Kingdom. En aquest espectacle, l'Agrupación Señor Serrano barreja amb esperit irreverent plàtans, King Kong, consum, coreografies virils, publicitat, punk-rock, supermercats, creixement, descontrol, expansió, multinacionals, escassetat de recursos, cops d’estat, zoofília, trap i machotes morrejant-se en una festa sense fi.

Si ja coneixeu el món excepcional d’aquest col·lectiu de creadors, pareu atenció, perquè aquí trobareu una versió corregida i augmentada del seu llenguatge marca de la casa que ja ha mostrat la seva força al Grec en els seus tres espectacles anteriors Brickman Brando Bubble Boom (Grec 2013), A House in Asia (Grec 2014) o Birdie (Grec 2016).

Vicenç Viaplana i David Muñiz premi a Eines digitals dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Kingdom

05/07/2018

Agrupación Señor Serrano i King Kong ens conviden a ficar-nos amb resultats un xic irregulars per la selva del capitalisme

per Ramon Oliver

Pobre King Kong! Quan al 1933 el rei Kong va protagonitzar una sensacional pel·lícula els efectes especials de la qual potser han estat superats a nivell tècnic però mai no han estat igualats a nivell de l’imaginari poètic , el món va aprendre potser no a estimar-la, però sí a entendre les raons del comportament de la gran bestiola. Ben cert que el monstre té ben atemorits als natius habitants de l’illa de la Calavera, sempre disposats a oferir-li en sacrifici les noies de l’aldea per tal de calmar la seva fúria . Però alhora, cal recordar que el gran goril·la es passa la vida protegint aquests natius, i lluitant contra dinosaures i brontosaurus que deixarien feta una pena la mateixa illa del “Jurassic World” de Bayona. És cert també que la seva forma d’arrencar-li la roba a Fay Wray quan la té a la palma de la seva mà ( una escena que va provocar al seu moment les ires de la censura) no resulta massa políticament correcte. Però cal reconèixer que el súper mono amb la testosterona pels núvols, fins i tot en aquestes circumstàncies continua sent més cavaller que Harvey Weinstein. I al cap i a la fi a King Kong li passa una mica com al monstre de Frankenstein, encara que no disposi de la seva dialèctica capacitat filosòfica per reflexionar sobre el paper del creador i la responsabilitat que aquest té envers la seva criatura. També ell és víctima de les seves circumstàncies i els seus orígens , com queda palès a la segona part de la peli, quan un grup d’expedicionaris decideix arrencar a Kong del seu habitat natural i exhibir-lo com una atracció de fira a Nova York.

 Curiosament, a totes les versions que s’han fet de la seva història el gran goril·la acaba convertint-se en metafòrica víctima del sistema capitalista que intenta explotar-lo, i acaba caient al buit des de les altes i fàl·liques torres que representen aquest sistema: l’Empire State Building de l’original dels anys 30 o del remake de Peter Jackson, i les Torres Bessones ( elles mateixes condemnades a patir una tràgica caiguda dècades més tard per culpa precisament del seu valor simbòlic) de la versió filmada el 1976.

I ara arriba l’Agrupación Señor Serrano, i converteix a Kong paradoxalment en una mena de símbol de la capacitat perpetua de reinvenció i regeneració del mateix capitalisme culpable de la seva mort. Després d’haver volat fins al punt més alt de la seva trajectòria gràcies als ocells i ocellots migrants de “Birdie” , capaços de passar d’una volada de les imatges d’un  Hitchcock terrorífic a les tanques que separen Àfrica de les colònies espanyoles ( ai, perdó; no volia dir-ho així !), ara els Serrano es fiquen de cap a la selva de Costa Rica per demostrar-nos que els plàtans són els màxims culpables de la implantació universal de les grans companyies multinacionals. I naturalment, allà on hi ha moltes bananes, hi ha també molts simis disposats a devorar-les. Els Serrano comencen per recordar-nos amb molta ironia disfressada  que , malgrat els mals auguris i les veus discrepants dels eterns derrotistes, vivim en el millor dels móns  possibles. On vas a parar, si el compares només amb el planeta que era fa tot just cent anys! Esclar que l’espectacular millora, no significa la perfecció. Però tampoc cal exagerar els mals d’un sistema que ha sabut fer del loop i la repetició el seu millor instrument. És necessari que tot canviï per a que tot continuï igual, ens deia el guepard de Lampedusa. I el capitalisme ha trobat la fórmula perfecte per demostrar-ho, creant cicles en els quals les crisis letals que ho arrosseguen tot fins l’abisme de la misèria  i els miraculosos períodes de recuperació al llarg dels quals la possibilitat de lligar els gossos amb llonganisses anul·la la nostra capacitat crítica, formen part del mateix ben estructurat tot.

Però, això sí, insistint en recordar-nos aquesta idea que pot semblar una obvietat però de la qual obviament ens oblidem massa sovint, els Serrano cauen aquest cop en un terreny potser també massa obvi. La formació perd així una mica aquella capacitat de jugar brillantment amb les metàfores i de originar nous significats gràcies tant  a la barreja d’imatges preexistents com a la creació de noves imatges nascudes del seu talent per jugar amb maquetes i juxtaposicions visuals i narratives  que tant lluïa a “Birdie”, o a “BBB”, o a “A House in Asia”. Certament: ficar al mateix sac a Kong, la United  Fruit Company , el masclisme més exhibicionista  i el capitalisme més autoregenador , i acabar-ho tot amb un fi de festa digne de desfilada de la Pride o de show de matinada de la Sala Metro (qui no “entengui” del que parlo, que consulti la guia gai Spartacus) dóna lloc a molts moments de diversió irònica , i permet als Serrano fer una nova exhibició de fins a quin punt dominen els recursos escènics que formen part del seu ADN creatiu. Però diria que aquest cop, la imaginació ha volat més baix entre els simis del que volava entre els descendents voladors  dels antics suares. I ni els moments de festa desfermada, poden ocultar aquesta mancança.