Kingdom

informació obra



Autor:
Ferran Dordal
Escenografia:
Silvia Delagneau, Àlex Serrano
Vestuari:
Silvia Delagneau
Il·luminació:
Cube.bz
Vídeo:
Vicenç Viaplana, David Muñiz
Composició musical:
Nico Roig
Intèrprets:
Diego Anido, Pablo Rosal, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz, Nico Roig
Sinopsi:

L'Agrupación Señor Serrano és una de les companyies més estimulants i radicalment originals de l'escena actual. D'aquí que hagin guanyat guardons com el Lleó de Plata de la Biennal de Venècia del 2015 o un Premi Ciutat de Barcelona l'any 2016. En el seu llenguatge escènic fan servir la tecnologia, tant en la seva versió més sofisticada com en la més artesanal. Combinen el vídeo, la performance, les maquetes i la música en directe, elements amb els quals creen microuniversos en cada nou espectacle. I, de fons, sempre transmeten un missatge inconformista, com el que batega a Kingdom. En aquest espectacle, l'Agrupación Señor Serrano barreja amb esperit irreverent plàtans, King Kong, consum, coreografies virils, publicitat, punk-rock, supermercats, creixement, descontrol, expansió, multinacionals, escassetat de recursos, cops d’estat, zoofília, trap i machotes morrejant-se en una festa sense fi.

Si ja coneixeu el món excepcional d’aquest col·lectiu de creadors, pareu atenció, perquè aquí trobareu una versió corregida i augmentada del seu llenguatge marca de la casa que ja ha mostrat la seva força al Grec en els seus tres espectacles anteriors Brickman Brando Bubble Boom (Grec 2013), A House in Asia (Grec 2014) o Birdie (Grec 2016).

Vicenç Viaplana i David Muñiz premi a Eines digitals dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Kingdom

06/07/2018

Engolits per la marca

per Núria Cañamares

Música electrònica, bombardeig d’imatges, fum i testosterona donen forma a ‘Kingdom’, una performance que se serveix del plàtan i la figura de King Kong per criticar la societat capitalista en què vivim (i, també, alimentem consumint).

L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent.

Al damunt de tres llargues taules i envoltats de curiosos plataners amb peus de micro, construeixen amb fotos, pantalles, quadres, croma, gifs, etc. un univers infinit d’imatges. Duen a escena tot allò que permet el cinema i el teatre només podia evocar. Veiem com s’endinsen en la jungla de Costa Rica, plasmen associacions d’idees com el fruit prohibit amb un Mac o l’amor amb Tinder, recuperen documents d’època com l’anunci de “Chiquita banana” on s’explicava com consumir els plàtans –no els poseu mai a la nevera!– que contrasten amb els Ted Talks o els Youtubers que ens il·lustren a dia d’avui... En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual.

Amb la sàtira com a bandera, denuncien aquest sistema nostre que genera necessitats on no hi eren, programa l’obsolescència dels productes, provoca crisis per reactivar cicles, ho globalitza tot i, sempre a favor del “progrés”, menysté tot el que no sigui rendible encara que sigui millor i fet al costat de casa. Entre d’altres virtuts. Ho avalen aportant dades tot fent retrospectiva (“El 1870 ningú a Occident havia menjat o vist un plàtan. El 1920 era el rei del supermercat”) i construint un discurs que culmina amb un intencionadament convençut “Estem bé” que remet a eslògans prou coneguts per tots (des del “España va bien” al “Sí se puede/Yes we can” o al “Make America great again”).

El leitmotiv i la imaginativa posada en escena són la força motriu d’un ‘Kingdom’ que, com el mateix King Kong, es vol més vigorós del que acaba sent. La performance queda engolida per la forma i una crítica ja sabuda, que s’encenen i s’apaguen amb la mateixa rapidesa amb què pugen i cauen els TOP del moment, deixant el públic fred davant un discurs amb poc més contingut que la crítica per ella mateixa. Els Serrano ho resolen amb un “El món se’n va a la merda. Celebrem-ho”, que els serveix per atiar un foc ja exhaust amb tot just una hora de crema i que encara seran capaços de revifar –això sí, amb reforços– en una escena final apoteòsica.

Fent paròdia del consumisme, han tocat les brases amb les puntes dels peus. Volem més que imatges i titulars. Volem creadors que, a més de sorprendre’s (com fan), ens obrin la ment. Que si denuncien, en comptes de passar per sobre dels problemes hi busquin solucions. Com li exigeixen al capitalisme.