Música electrònica, bombardeig d’imatges, fum
i testosterona donen forma a ‘Kingdom’, una performance
que se serveix del plàtan i la figura de King Kong per criticar la societat
capitalista en què vivim (i, també, alimentem consumint).
L’última producció de l’Agrupación Señor
Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el
llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes
sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so,
jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de
metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent.
Al damunt de tres llargues taules i envoltats de
curiosos plataners amb peus de micro, construeixen amb fotos, pantalles,
quadres, croma, gifs, etc. un univers infinit d’imatges. Duen a escena tot allò
que permet el cinema i el teatre només podia evocar. Veiem com s’endinsen en la
jungla de Costa Rica, plasmen associacions d’idees com el fruit prohibit amb un
Mac o l’amor amb Tinder, recuperen documents d’època com l’anunci de “Chiquita
banana” on s’explicava com consumir els plàtans –no els poseu mai a la nevera!–
que contrasten amb els Ted Talks o els Youtubers que ens il·lustren a dia d’avui...
En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una
narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge
audiovisual.
Amb la sàtira com a bandera, denuncien aquest
sistema nostre que genera necessitats on no hi eren, programa l’obsolescència
dels productes, provoca crisis per reactivar cicles, ho globalitza tot i, sempre
a favor del “progrés”, menysté tot el que no sigui rendible encara que sigui
millor i fet al costat de casa. Entre d’altres virtuts. Ho avalen aportant dades
tot fent retrospectiva (“El 1870 ningú a Occident havia menjat o vist un
plàtan. El 1920 era el rei del supermercat”) i construint un discurs que
culmina amb un intencionadament convençut “Estem bé” que remet a eslògans prou coneguts
per tots (des del “España va bien” al “Sí se puede/Yes we can” o al “Make
America great again”).
El leitmotiv
i la imaginativa posada en escena són la força motriu d’un ‘Kingdom’ que, com
el mateix King Kong, es vol més vigorós del que acaba sent. La performance queda engolida per la forma
i una crítica ja sabuda, que s’encenen i s’apaguen amb la mateixa rapidesa amb
què pugen i cauen els TOP del moment, deixant el públic fred davant un discurs
amb poc més contingut que la crítica per ella mateixa. Els Serrano ho resolen amb
un “El món se’n va a la merda. Celebrem-ho”, que els serveix per atiar un foc
ja exhaust amb tot just una hora de crema i que encara seran capaços de revifar
–això sí, amb reforços– en una escena final apoteòsica.
Fent paròdia del consumisme, han tocat les
brases amb les puntes dels peus. Volem més que imatges i titulars. Volem
creadors que, a més de sorprendre’s (com fan), ens obrin la ment. Que si
denuncien, en comptes de passar per sobre dels problemes hi busquin solucions.
Com li exigeixen al capitalisme.
