Anem tan sobrats de noves guerres que correm sempre el perill d’oblidar-nos com si res de les guerres anteriors. Tal i com va dir George Santayana “aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. I quan el passat és tan recent com ara ho és la Guerra dels Balcans que va tenir lloc a la desmembrada Iugoslàvia entre el 1991 i el 2001 (tot i que les seves repercussions i el fràgil equilibri que en va sorgir d’ella, siguin encara ara ben visibles) , el ràpid oblit resulta encara més torbador. I és que aquella guerra que havia esclatat un cop més a la vella Europa, i a les portes d’una Unió Europea que presumia d’haver aconseguit establir un marc comú de pau compartit per països que poc abans havien estat sovint enemics irreconciliables, ens tocava molt de prop. Tan de prop, que quan Barcelona celebrava el seu gloriós estiu olímpic, els mitjans de comunicació i els testimonis d’aquell horror, s’encarregaven de recordar que també l’assetjada i envoltada de franctiradors ciutat de Sarajevo, havia estat poc abans alegre i gloriosa seu olímpica. I posats a fer memòria, no faltava qui, anant encara una mica més lluny, recordava també que allà mateix s’havia produït l’atemptat que havia encès no pas cap torxa olímpica, sinó tota una Primera Guerra Mundial.
Però el cas és que el temps passa. I el cas és que, malgrat l’advertència de Santayana, i malgrat que fa ara dos anys això altra que està tenint lloc a Ucraïna portés alhora a establir paral·lelismes amb allò que havia passat a l’antiga Iugoslàvia, tots tenim tendència a l’oblit. També la mitja dotzena d’intèrprets que ha reunit a l’escenari de la Sala Tallers la mateixa companyia Les Llibertàries que, fa ara una dècada, ens va saber colpir d’allò més amb el seu espectacle “Llibert”. I que ara intenta fer-ho de nou amb resultats força més decebedors, tot donant-li forma teatral a una novel·la de Clara Usón que especula des de la ficció sobre les causes que van portar Ana Mladic, la filla del temut i temible general serbi Ratko Mladic, a engegar-se un tret letal amb la pistola del pare.
Aquesta mitja dotzena d’intèrprets que ronda la cinquantena, té més o menys la mateixa edat que ara tindria l’Ana si la seva vida no hagués arribat a tan tràgic final tot just complerts els 23 anys. I posats a fer memòria , més o menys tots ells assumeixen que d’aquella guerra en sabien més aviat poc, tant quan els va enganxar en plena joventut , com quan se’ls hi va creuar pel camí la també oblidada filla del genocida , a la qual Usón li ha donat nova vida de forma literària. Per cert: a l’hora de recopilar i mostrar informació sobre aquell conflicte balcànic, Les Llibertàries han oblidat també que fa trenta anys , ja existia la premsa en català, i que la viquipèdia ofereix informacions com a mínim tan fidedignes com les de la wiquipedia: és una llàstima, que a l’hora de mostrar un resum sintetitzat dels fets històrics que generen l’espectacle, la companyia hagi tingut aquest altre oblit. En qualsevol cas: el ràpid resum presentat de forma distesa , és ja una senyal d’alarma dels dèficits que presenta la poc estructurada dramatúrgia de la proposta. S’intenta des de la lleugeresa treure-li pes feixuc a les dades bàsiques que cal tenir presents a l’hora d’emmarcar els fets. I el resultat és un resum precipitat que difícilment ajuda a transmetre la dimensió de la barbàrie . I que, paradoxalment, acaba fent-se més feixuc que la possibilitat de presentar de forma mesurada una panoràmica de la complexitat d’aquella guerra ,modulant alhora la informació tot atorgant-li força dramàtica. El problema no rau en la lleugeresa, sinó en la forma que aquesta adopta a l’espectacle.
Diria que aquesta por a resultar massa dens i perdre la connexió amb el públic ,és també la que porta a omplir en excés l’espectacle de discotequeres il·lustracions musicals amb vocació de juke box . Cert: sovint podem gaudir de propostes en les quals aquesta mena d’energètics interludis s’acoblen del tot amb la dramatúrgia que els integra. Però aquest no és el cas. Un cop més: el problema no rau en la música; el problema rau en la forma com la música s’insereix al muntatge sense inserir-se en la seva dramatúrgia. Tant l’abundància d’escenes musicals, com l’intent de crear un moment musical col·lectiu quan arriben els cinc minuts d’entreacte necessaris per tal de realitzar alguns canvis escenogràfics, com els tocs d’humor quotidià un xic forçat que s’escolen per aquí i per allà, contribueixen involuntàriament a crear una sensació de dispersió gens beneficiosa pel conjunt de la proposta. Una proposta que, com a mínim la nit de l’estrena, deixava ben a la vista la manca d’assajos requerida pel muntatge, la poca definició d’algunes de les interpretacions ( aquí fins i tot t’hi trobes actors que canvien de personatge sense experimentar el més mínim canvi en la seva dicció o en la seva gestualitat) i la necessitat de portar més treballat el text: l’escena que ens ha de fer sentir mitjançant la narració tot l’espant de la matança de Srebrenica i que tan perjudicada va quedar l’esmentada nit d’estrena, n’és un bon exemple en aquest sentit. Curiosament, l’Andorra que dona títol a un altre espectacle programat també aquests mateixos dies al TNC, agafa alhora aquí un inesperat protagonisme. I encara que estem parlant de propostes ben diferents ( tot i que , al cap i a la fi , presentin temàtiques i situacions amb molts paral·lelismes ), no puc deixar de pensar que tant en un cas com en l’altre, ens trobem davant d’oportunitats perdudes; d’espectacles que haguessin pogut assolir una dimensió molt superior a la que finalment adquireixen. Tornant als Balcans: cal recolzar aquesta recuperació de la memòria d’una tragèdia bèl·lica que d’una o altra forma, segueix bategant al cor d’Europa. I cal valorar l’esforç de reflexió que intenta introduir l’espectacle. Una reflexió que abasta des de la fina línia que separa l’amor familiar de la ceguesa ideològica a la qual pot donar origen aquest amor ,fins a les conseqüències que aquesta ceguesa pot tenir si es decideix a obrir els ulls. Això, tot passant per l’eterna manipulació informativa que acceptem de bon grat quan coincideix amb els nostres idearis, la facilitat amb la qual caiem en el sectarisme, la forma com podem arribar a acceptar les seves letals seqüeles, o la manera com insistim en voler negar la seva existència. Però cal no confondre la validesa i/o la urgència d’aquestes reflexions, amb els poc esmolats instruments escènics amb els quals se’ns presenten.
