«No apagueu els mòbils i traieu-los de la butxaca o de la bossa», diu insòlitament l'actor Josep Julien des de l'escenari. Convida a entrar a l'aplicació de YouTube i buscar Ratko Mladić. L'adaptació de «La filla de l'Est», de l'escriptora Clara Usón (Barcelona, 1961), entra així de ple en l'inici de la novel·la original, on també es fa referència el vídeo de la família de Ratko Mladić, el general de l'exèrcit serbi de Bòsnia acusat de genocidi pels fets de Sarajevo i la matança d'Srebrenica, que el 1995 va mostrar a tot el món una de les pitjors imatges d'Europa des de la Segona Guerra Mundial amb l'execució de prop de vuit mil bosnians d'origen musulmà, reblades després amb un vídeo dels cascos blaus en plena orgia festiva enmig de la tragèdia.
La trama d'aquesta adaptació que ha fet la companyia Les Llibertàries, signada per l'actriu Gemma Brió i el director Norbert Martínez, se centra en Ana Mladić, la filla del general genocida, i el personatge de ficció creat per l'autora Clara Usón, Danilo Papo, que es converteix finalment en el narrador de la història ja coneguda del suïcidi de la jove Ana, als 23 anys, el 1994, quan encara es manté la guerra dels Balcans i el símbol numantí de Sarajevo, entre els anys 1992 i 1995.
Ana Mladić, una prometedora estudiant de medicina de Belgrad, després d'un viatge de turisme a Rússia, qui sap si frustrada per la informació contradictòria que rep de l'autèntica carnisseria del seu pare a l'exèrcit i sentint-se probablement enganyada per la creença de la presumpta raó dels serbis de Bòsnia contra la presumpta provocació dels musulmans, acaba amb la seva vida utilitzant a més el revòlver del seu pare, aquell mateix revòlver que ella ajudava a netejar quan el seu pare l'hi demanava i que era un relíquia familiar perquè el general Ratko només l'havia fet servir per celebrar quan va néixer ella.
La companyia ha revestit l'adaptació amb aires de cabaret i amb la conjunció de diversos registres escènics, amb molta música de l'època dels noranta, amb una entranyable fusió amb el gènere de la música folk que s'atribueix a les diferents cultures del que era la Iugoslàvia comunista fins a l'esclat del 1992, com la popular peça «Ajde Jano», multiinterpretada per moltes formacions musicals i cantants de l'Europa de l'Est, que aquí, en un breu repòs de cinc minuts, es convida fins i tot a ser corejada pels espectadors, amb una part de la lletra a la pantalla i l'acompanyament a la guitarra de l'actor Roger Julià.
Tota la companyia es desdobla en diversos personatges i en un remarcable exercici escènic: canta, toca els instruments de la banda, port les màscares dels principals genocides serbis, es mou amb la càmera de vídeo en directe i, a estil i semblança dels Señor Serrano, té també algunes escenes amb peces minúscules que es projecten a la gran pantalla.
«La filla de l'Est» de la companyia Les Llibertàries, està farcida de simbolismes en un muntatge que passa de la teatralitat, al musical i de la interpretació dramàtica, amb una breu incursió en el teatre clàssic de Shakespeare i el seu «Hamlet», al pseudocumental de guerra i fins i tot el rodatge cinematogràfic amb la claqueta corresponent de les preses indicades d'exterior o interior.
L'actriu Gemma Brió és Ana Mladić, que reflecteix sovint sense paraules el seu astorament entre el que creu que sap i el que descobreix de la realitat del seu pare. L'actor Josep Julien es desdobla en personatges, centrant-se sobretot en el de Ratko Mladić, el més destacat. Ell i l'actor Jordi Rico, que interpreta entre els seus papers el més remarcable del narrador Danilo Papo, formen un tàndem interpretatiu que dóna força a tota la trama.
Les actrius Mar Orfila i Tàtels Pérez acompanyen la història amb els papers de les amigues d'Ana, en el paper d'Ofèlia o el de de la mare d'Ana. I l'actor Roger Julià, ja esmentat en el seu paper d'animador de l'entreacte a la guitarra, es caracteritza també en diversos dels personatges que circulen a través de la tràgica història de finals del segle passat que va despertar del llarg somni del benestar tot Europa.
«La filla de l'Est» és un cop de puny a la passivitat davant de la injustícia. Ho diu la mateixa Ana Mladić: “Preniem el sol a la platja i vèiem passar els avions de combat... i continuàvem prenent el sol». Per això, Les Libertàries s'han proposat fer memòria des de la seva joventut, quan tenien l'edat de la protagonista de la novel·la, i fer-la amb la mirada del coneixement actual, quan els aires bèl·lics tornen a sobrevolar les platges on es pren el sol i els genocidis es disfressen amb els eufemismes d'“intervencions especials” o fins i tot de “guerra contra el terrorisme” mentre s'eliminen milers de criatures innocents que ni tan sols han tingut temps de saber encara en quin món han arribat.
El muntatge agafarà solidesa i rodatge després de l'estrena, superats alguns petits esllavissaments de la primera funció, fruit segurament de la tensió inaugural, i no cal dir que és una proposta totalment recomanable, a pesar de les dues hores i quart, per a espectadors veterans i espectadors adolescents, tant per la seva concepció com pel seu contingut de fons.
Només sorprèn que en un muntatge tan documentat, es caigui lingüísticament en el tòpic d'un "gilipollas", amb constants adjectius "croates", en femení, quan es parla de fet de "croats", en masculí, i de l'opció de recórrer, en la introducció de l'obra, a notes de premsa en espanyol i fins i tot de l'entrada de la Viquipèdia també en espanyol, a pesar que existeix prou documentació periodística de l'època en català i fins i tot el record d'una víctima molt pròxima, com va ser el jove fotoperiodista Jordi Pujol Puente, que va perdre la vida els primers dies a Sarajevo, per trets dels franctiradors, treballant de freelance per al diari AVUI.
A «La filla de l'Est» de Les Llibertàries encara hi ressonen els Jocs del 92, quan Barcelona i Sarajevo van crear un llaç d'amistat i solidaritat i quan el personatge de ficció de Danilo Papo, el narrador i aspirant a cineasta, enlluernat per les les imatges de l'Estadi Olímpic de Montjuïc i de l'eufòria dels atletes, aconsegueix fugir fins a Barcelona on s'estableix. Més que mai, “amics per sempre”. (...)
