Han hagut de passar trenta anys perquè comencem a escenificar històries sobre la Guerra dels Balcans, el genocidi més important a Europa després de l’Holocaust. Primer va ser Encara hi ha algú al bosc, un projecte transmèdia del col·lectiu Cultura i Conflicte. Després va venir MIVION (Ràdio Sarajevo) de La Conquesta del Pol Sud. I ara, adaptant una novel·la del 2012 de Clara Usón, s’ha estrenat La filla de l’est al TNC, amb la firma de la companyia Les Llibertàries. Es tracta d’un nou exercici de memòria històrica que va bé que faci el teatre públic, però que no canviarà la deriva cap a la ultradreta que viu la societat catalana, espanyola i europea. Si la cultura influenciés la política, no hi hauria més guerres. Mentre aquesta utopia no passi, haurem de continuar fent obres de teatre que tractin d’impactar els ciutadans, encara que la majoria d’espectadors ja vinguin convençuts de casa. I precisament aquí rau el punt crític del nou muntatge de la companyia de Gemma Brió i Norbert Martínez: és La filla de l’est una obra impactant?
Sembla que l’obra de Clara Usón manté un cert to documental a través de la veu del seu narrador, Danilo Papo, qui tant ens endinsarà en la història personal d’Ana Mladić i la seva pròpia com ens donarà una biografia crítica dels principals protagonistes polítics i militars del conflicte. Per això, un servidor entén aquesta adaptació com un exercici de teatre documental falsejat. Malgrat que al principi la companyia ens expliqui que van formar un grup de WhatsApp per anar bolcant la informació de la investigació que cadascú anés fent; malgrat que ens ofereixen una classe magistral sobre els fets i les dades més rellevants per entendre el conflicte; o malgrat que a l’epíleg final ens expliquin en primera persona com va anar la matança de Srebrenica, tot fa pensar que el material de base es troba en el llibre, i no en la investigació prèvia. Penso en el projecte Encara hi ha algú al bosc, on Teresa Turiera-Puigbò va estar anys entrevistant i guanyant-se la confiança de dones violades durant la guerra. O penso en el testimoni de Slobodan Mimic i en les reflexions testimonials de l’actor Marc Soler i la traductora Azra Suljic a Mivion. I crec que la decisió de Les Llibertàries per aportar un to de teatre documental fals no juga a favor de la proposta.
El millor per superar les tragèdies personals és posar-li humor. Brió i companyia ho van saber fer molt bé ara fa uns deu anys amb Llibert. L’humor negre creava un efecte colpidor i certament alliberador. Però aquí el cabaret de la Galeria d’Herois de Danilo Papo (Jordi Rico), tot i ridiculitzar alguns dels homes que van perpetrar aquest genocidi, no acaba de funcionar. Tanmateix, ja és una solució vista, tant en el teatre com en l’audiovisual. A més, tenint en compte que és un espectacle que dura més dues hores, probablement es podria obviar i centrar-se en la història de l’Ana Mladić. Fins i tot el mateix Papo sembla cansat de la pantomima, sobretot quan arriba al personatge del general Ratko Mladić. Just després d’aquest testimoni iniciarà la segona part, on ens endinsarem en la història familiar del que fins llavors exercia més de narrador. Les escenes més íntimes i fosques tractaran sobre la seva relació amb Ana Mladić i en el fatal desenllaç del seu excompany (ja anunciat prèviament en un innecessari flaixbac). Així i tot, el drama final retorna a la filla del general. L’escena de saló, on la filla fa la conversió mentre juguen a “tocat i enfonsat”, toca el moll de l’os. Sense tantes descompensacions de ritmes i tons, aquest segon acte entra millor.
El record de Llibert és d’una obra on s’utilitzaven molts recursos per entrar i sortir de les diferents capes de consciència de la mare. Era una sensació de caos controlat. En aquest cas, tot es fa més gran i les solucions escèniques per representar alguns passatges són excessives i mereixen un aproximament més naturalista i no tan artificiós. L’escenografia dissenyada per Max Glaenzel és mutant i funciona, tot i que a vegades hi ha sets que no aporten massa cosa, com les escenes amb les miniatures. La interacció de la música tocada en directe, incloent-la o no la narració, és una marca de la casa. Mar Orfila (o Mürfila) aporta junt amb la resta d’intèrprets (atenció a la versatilitat de Roger Julià) una banda sonora que en alguna ocasió es fa sobrera. Però l’excés de recursos és més notable en l’ús de les gravacions en directe. Si l’aposta a La infamia per la gravació en directe anava a la contra de la interpretació, en aquest cas, sense ser tan continuada, no aporta res d’especial, despista i treu intensitat a aquelles escenes més dramàtiques. A la segona part tenim una duplicitat de punts de vista, la que interpreten els actors a l’escenari i la que es mostra a pantalla. No crec que en cap dels moments faci falta veure els personatges des de diferents angles, o veient-los fer-se petits a mesura que la càmera s’allunya. Aquests efectes estètics si no tenen un sentit en la dramatúrgia, no funcionen.
Tot i aquests desajustos, l’obra està molt ben defensada pels seus intèrprets (tot i alguns errors i lapsus que poden donar-se al dia de l’estrena). Curiosament, però, tenen més protagonisme ells (Josep Julien, Jordi Rico i Roger Julià) que no elles (Gemma Brió, Tàtels Pérez i Mar Orfila). Rico, que bascula entre el Danilo Papo que exerceix de narrador sarcàstic i el personatge que va viure el conflicte a la seva pell, fa un bon viatge, tot i que se’l veu més còmode a la primera part. Julien, com la resta s’encarrega de diversos personatges, entre ells el general Mladić. L’equilibri entre pare amatent i general despietat és delicat i Julien sap trobar el punt naturalista perquè no esdevingui massa caricaturesc. Julià, al seu torn, és qui més ha d’anar d’un personatge a l’altre, tocar el piano, la guitarra i cantar. Pel que fa a elles, Gemma Brió és la qui a priori té el paper més important i amb més pes dramàtic. Malgrat tot, potser pels nervis del dia, estava bastant plana i semblava a vegades pot connectada amb el text.
La filla de l’est és una bona història mal resolta, amb marge de millora a mesura que avancin les funcions. I també és un altre exemple que afegeix polèmica al debat que crítics i espectadors professionals ens té ben entretinguts: el perquè i el com de les adaptacions literàries. Tractar sobre el conflicte dels Balcans per tal que no quedi en l’oblit és important, però l’experiència teatral no ha de ser estèril. S’ha de buscar la contundència que precisament Les Llibertàries sí que van aconseguir amb la seva òpera prima.
