Com si fos màgia, Les Llibertàries han concentrat en un gra d'arròs (o en un espectacle de poc més de dues hores, si ho preferiu) un grapat d'"aquí" i "ara". Els intèrprets es desdoblen en ells mateixos a l'inici del procés d'investigació, en els herois de la història serbis en un tètric cabaret polític, en els personatges de ficció que va imaginar Clara Usón en la novel·la homònima, en la ignorància i oblit del públic d'avui. Ho fan amb una voluntat de sacsejar la consciència d'Europa, amb algun toc de militància bonista, però sobretot amb una entrega i ritme que atrapen l'espectador fins a fer-lo cantar acompanyat per una sola guitarra o que s'empassa el silenci eixordador d'un tret que no sona i d'una crònica sabuda però no volguda recordar.
Sembla que la història hauria de ser l'antídot dels humans per evitar els errors. Posar perspectiva al pes del relat interessat ajuda a empatitzar amb l'altre, que se'l pot haver considerat enemic en els moments que bateguen els fets amb violència i sense escolta. En la distància, però, s'aixeca un nou fantasma que és l'oblit o la mandra a assumir com a propis els errors dels pares, trobar noves solucions als enfrontaments de fa 20, 30, 40 anys... I construir confiances.
La democràcia compta amb la cessió del poder i de la força a les persones que són elegides mitjançant una votació. El que hauria de ser una decisió conjunta i consensuada es veu tenyida pels interessos particulars, per les obsessions parcials i per la simple venjança, a mesura que la decisió afecta a una comunitat major i que el pes de cada vot es va relativitzant des de la impunitat de Poder. El personatge Danilo Papo no vol culpar els croats d'avui l'assassinat dels seus avis com a mans col·laboracionistes nazis. No oblida la mort dels avis, però tampoc busca culpables avui. Gemma Brió recorda el seu xicot italià i la platja des d'on prenien el sol mentre contemplaven els avions que els sobrevolaven per buidar les bombes sobre població civil, que podrien ser ells mateixos. Però la inconsciència dels 22 anys (o l'amor d'estiu) els distanciaven del dolor i simplement ho recorda, ara, amb una certa incomoditat.
Les Llibertàries han signat el seu tercer espectacle professional. Si van arrencar amb un fet històric i ben íntim (la mort perinatal) a Llibert, van trigar a estrenar la segona història, emmirallant-se amb el Segismundo de La vida es sueño i el món virtual d'avui: La vida es sueño o #GwenisMürfila. Ara, han conciliat el seu passat íntim amb la història de la humanitat. I repeteixen amb Mar Orfila, Tàtels Pérez i la mateixa Brió a l'escenari. Ho fan també amb uns incombustibles Josep Julien (que es desdobla en botxí cruel i víctima pacifista), Jordi Rico (dels platerets de Delicades s'ha passat al baix de la banda sèrbia) i Roger Julià (amb una ganyota còmplice i freda com aquell Per què balla en Joan Petit?).
Utilitzen la música dels 90 (des de Tears in heaven a With a little help from my friends o l'univers Madonna inacabable) i fent-se miralls de com eren ells quan els sobrevolaven avions de guerra amb uns objectius prou llunyans per no ser amenaça, però prou propers per sentir-se germans de les víctimes. En el plor d'una criatura ferida o desorientada per la mort de la mare deixen de tenir sentit les grans Sèrbies, els poemes èpics i les ànsies de victòria de Karadzic, Milosevic o Mladic. I la filla d'aquest no pot suportar la seva infància enganyada i abans de trencar amb els seus records, prefereix acabar amb el seu present i futur.
L'obra és immensa i alhora petita. És monumental per la seva voluntat d'atacar uns fets històrics prou recents per recordar-los i prendre'n consciència, com també ho feia coincidint en temps i coordenades Encara hi ha algú al bosc. És íntima perquè s'explica amb la Sala Tallers sense caixes, deixant al descobert, pràcticament, cada efecte, ensenyant-se vulnerables i rient-se de la seva pròpia buidor, mandra i borratxera. Relaxant-se amb la cançó 80era com a coixí i contínua fragància (en un passeig similar al Mal de coraçon de la companyia Solitària). En la ficció de la sala de festes de Moscou, Anna Mladic amaga que és sèrbia dient que ve d'Andorra; no sabem si és la formula per desentendre's del DNI de Mladic o de Brió (que la interpreta). En tot cas, fa una picada d'ullet a l'Andorra de la Sala Petita, que de fet, també beu d'aquest orgull identitari i de l'amenaça de l'exterior.
L'obra parla de personatges que acaben la universitat, en uns tendres 25 anys. Però ho fa amb els seus cossos que freguen els 50, l'edat que tindria Anna Mladic si no s'hagués disparat un tret. És una decisió artística arbitrària plausible. També és un encert l'ús de la càmera per a la representació, amb uns plans acurats, que es noten molt ben estudiats i, en canvi, evitar la cascada d'imatges de la guerra. com el tret, no veure-les fa despertar el record en el cervell dels espectadors. Es nota que l'obra ha arribat un pèl verda, pel que fa a moviment dels elements escenogràfics i, sobretot, de text en l'escena final No és preocupant; re qe no es resolgui amb dos passis. El que ja resulta una mica més preocupant és que la recerca sobre el passat de l'exIgoguslàvia es llegeixi només amb informació en castellà i amb la Viquipèdia castellana (quan la premsa en català també hi era al terreny, de corresponsal). Això només demostra un altre terrible relat, segurament involuntari: que, a Google, la història que queda és la de la llengua de domini majoritari amb el seu punt de vista relatiu. I aquest és un altre eixordador silenci que han de combatre les cultures minoritàries per aconseguir un repàs de la història divers i obert.
