Cheek by Jowl s'atreveix a atacar un clàssic castellà, de la mà de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). La companyia que, des dels anys 90 concep els clàssics des de la sala d'assaig, amb els mateixos intèrprets del repartiment, ha fet el salt de Shakespeare a Calderón de la Barca. Com explicava Jordi Vilaró en la prefunció al Temporada Alta, els dos autors eren amos de la Corona que els finançaven i, per tant, el seu teatre hauria de ser útil a aquest Poder per a legitimar-se. Però mentre el teatre elisabetià aposta per la Contrareforma, per la consciència de l'home davant dels seus actes, el de la corona de Corona castellana, manté la Fè i Déu com a principal avalador del bon govern. Declan Donellan, doncs, s'ha topat a la sala d'assaig amb dos teatres que juguen en vers i amb una teatralitat mínima (despullat d'artifici i amb la força de la paraula) però amb dos concepcions ben diferents. Per això, en el seu muntatge, que respecta el vers i es recita sense les ínfules antigues i grandiloqüents, acaba brillant el paper secundaríssim de Clarín (el company de Rosaura que descobreix Segismundo a la torre) que resultarà l'únic cadàver exposat a l'escena en la revolta apocalíptica final (amb el gir que pogués aplaudir la Cort castellana). En Shakespeare, els herois tràgics moren a cabassos (dins i fora de l'escena); en Calderón de la Barca, la bondat o la por per anar a l'infern limita (coarta) el seu comportament.
La vida es sueño parteix de l'equívoc en què si la vida quotidiana és, potser, un somni. I, per contra, els somnis, els moments reals. Si potser tots som titelles del somni d'un ésser superior que mou les peces capriciosament. Com a El gran mercado del mundo, Calderón de la Barca estira una capa de la ceba de la vida real i li dóna contrast (som persones o personatges imaginats per una tercera persona?). Cheek by Jowl compren aquest relat i li donen una pàtina de juguesca frívola, com si tots fossin personatges d'un cabaret desfassat. Ben diferent a la intensitat i pulcritud de treballs anteriors seus (Mesura per mesura). En aquesta decisió, arraconen el valor del dubte que tant bé va saber plasmar Blanca Portillo en el seu particular Segismundo, un dubte inicial, que en realitat, podia casar molt bé amb aquest plantejament de la responsabilitat de l'home pels seus actes.
Rosaura és el personatge femení central: encarna un gran secret (que ella mateix desconeix) i es troba en el vendaval del príncep que volen abusar d'ella en el seu primer dia a la Cort. Es troba també entre el possible casament dels cosins (Astolfo i Estrella) perquè ell s'hi havia compromès abans de tots els prudents moviments d'escacs de Basilio. Donellan passa ràpida la moviola sobre aquesta trama. Tampoc qüestiona per a res el paper submís d'Estrella i Rosaura en el desenllaç final. L'obra és filla del seu temps; però l'adaptació podria donar algun element de reivindicació del paper de la dona en aquest país imaginari... si és que estem disposats a somiar...
En aquest cas, la fórmula màgica s'ha quedat a mig barrejar. Com l'aigua i l'oli. El treball dels actors es queda també en aquest lloc de tenir el domini en dir el vers però la incapacitat d'arribar al moviment, al joc, que planteja Chhek by Jowl als seus muntatges. L'espai conceptual de Nick Ormerod dona joc però no ajuda a ser fidel a la monumentalitat de l'espectacle: Les set portes podrien servir per a un còmic vodevil però la proposta s'estampa a la porta quan hi acaba dominant la pesantor del Catolicisme i d'una monarquia que vol ser Una, Grande y Libre. Per cert, la peça té una tirada a farsa espantosament real. Perquè el país en que succeeix aquesta baralla és Polònia. I quan Segismundo guanya la guerra per entronitzar-se rei, als pocs segons la cedeix davant del seu pare Basilio. La gran diferència amb el procés de l'1-O és que Basilio, conscient de la voluntat del poble, li atorga el ceptre al fill i aquest disposa la Cort per garantir un govern de pau, estable i pròsper. Calderón de la Barca, avui, hagués estat expulsat dels favors de la Corona per un final autodeterminista. Cheek by Jowl rescata la comicitat bufonesca de Clarín i l'exposa mort davant de la moral de Calderón de la Barca, que queda bressolat, no sacsejat, per aquesta mirada des de la concepció britànica.
